Sopa de Cabra: Cultura de masses d’alta volada

La veu cantant, com d'habitud, va ser el nostre conciutadà jordier Gerard Quintana, qui, a més de cantar amb el tremp, la força i l'empenta habituals, es va prodigar, a l'hora de fer comentaris, en posicions clarament reivindicatives. Va demostrar que afronta amb la mateixa capacitat i coratge un públic amb vint-i-cinc mil persones, per dir alguna cosa, com un concert en petit comitè. I que pot aconseguir amb igual eficàcia la plena comunió d'una massa com la del Palau Sant Jordi com la interpretació més sensible de "Flors de baladre" per a Ressonadors.

Per als qui voldrien la cultura catalana com una cosa purament elitista, una mica fora de lloc, pròpia –com a màxim- d'una minoria selecta o lletraferida, actes com els concerts dels Sopa de Cabra vénen a demostrar que s'equivoquen completament. La cultura catalana té una vitalitat extraordinària. I gent capaç de crear cultura de masses, cultura nacional-popular (que n'hauríem dit fa unes dècades) com Sopa de Cabra aporten maons molt importants a la paret de la construcció nacional dels Països Catalans.

Amb una actitud generosa i oberta, en Gerard Quintana va tenir paraules d'agraïment i de companyonia per a grups i persones que han contribuït a fer que la música en llengua catalana sigui tan potent o més que les de la majoria de nacions mitjanes de la Unió Europea. Grups com Lax'n'Busto, Els Pets, els mallorquins Antònia Font, Manel, Gertrudis, Obrint Pas, i tants i tants altres fan que la cultura de masses, en l'àmbit de la música, com en d'altres àmbits, funcioni a ple rendiment en la nostra llengua, i a partir de les nostres referències simbòliques col·lectives.

Per extensió, podem recordar l'èxit esclatant de les novel·les de Jaume Cabré (que compta per centenars de milers les seues vendes a llocs com Alemanya, i a d'altres països d'arreu d'Europa i del món), la cada vegada més sòlida producció cinematogràfica catalana (amb gent com Ventura Pons, Bigas Luna o Jaume Balagueró, que també exhibeixen els seus films a pantalles d'arreu del món), la creació artística (sempre de primera línia, des de fa prop de dos segles, seguint l'estela de Miró, Dalí, Picasso, i tants i tants altres) o el geni musical dels Pau Casals o Frederic Mompou posen la cultura catalana en un lloc extraordinàriament destacat, dins el panorama mundial.

Sopa de Cabra ja és part integrant d'un star-system català que, dia a dia, va esdevenint sòlid, competent i potent. Tot alhora. Gent com els integrants de la banda empordanesa (per cert, Eivissa i Formentera també són un petit Empordà que pot simbolitzar, d'alguna manera, la Nació Catalana completa) ajuden a posar cada dia més clarament de manifest que, si no s'ha donat el Premi Nobel de Literatura a cap escriptor català és perquè no tenim estat; que si Catalunya no guanya mundials de futbol és perquè no té estat (coherent i correcta, també, la referència al Barça, símbol de la nació en l'imaginari esportiu); que si no som encara millors econòmicament és perquè no només no tenim estat, sinó que patim un estat a la contra: un estat que ens imposa llengua i cultura per intentar que les nostres no floreixin, que ens embolcalla amb la seua bandera per impedir que la nostra onegi en llibertat, que ens intenta diluir en la seua cultura perquè la nostra continuï sent, com deien alguns crítics durant la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt dedicada a la Literatura Catalana, "el secret més ben guardat d'Espanya". Un estat que fa mans i mànigues perquè el Tren d'Alta Velocitat arribi tard a Barcelona i que només connecti València amb Madrid, no fos cas que estiguéssim millor vinculats amb Europa…

Al Palau Sant Jordi pensava que, malgrat tot, no aconseguiran anorrear-nos. I la raó és ben senzilla: cada vegada tenim menys complexos. Sopa de Cabra va ser un bon desacomplexador. Un concert fantàstic.