Educació i nova ciutadania

Davant aquest repte, les escoles i els instituts de l'illa van engegar un seguit d'actuacions encaminades a afavorir l'acolliment d'aquest nou alumnat que arribava d'arreu del món. Probablement és en l'àmbit educatiu on, segons la meva perspectiva, s'ha treballat de forma més clara i explícita en l'acolliment dels immigrants. La feina no és senzilla, ben cert. Però la meva experiència em demostra que és una tasca amb molt de sentit i plena de gratificacions. Vaig treballar quatre cursos a les aules d'acollida del meu institut, el JM Quadrado i llavors vaig fer quatre anys més a l'Equip de Suport a la llengua del Servei d'Ensenyament del Català, amb la comanda d'assessorar i donar ajudes diverses als centres educatius de l'illa en els aspectes lingüístics i interculturals. Aquesta feina em va posar en contacte amb tots els centres públics i concertats que donen secundària i conèixer d'a prop les realitats concretes que s'hi couen. Fins que el Govern del Sr. Bauzà va decidir d'eliminar l'Equip, aquest curs.

És justament en el tractament de la immigració on es veu més clar la dimensió social de l'educació. És a les escoles on tothom es troba i interactua, rics i pobres, blancs o morenos, de parla bereber o romanesa. En pocs àmbits, aquesta confluència de diversitat es fa més patent i més rica, i més productiva i on, també, es poden palpar les línies d'un futur proper. Condemnats a entendre's, l'escola és una negociació i una coneixença de l'altre, del diferent. És aquest aprenentatge el més important. Ho diem sempre: per als nouvinguts és primer imprescindible que travin relacions socials, la resta dels aprenentatges vindran llavors. I tanmateix, també cal fer un acolliment invers: els alumnes autòctons han d'obrir-se a les noves formes de vida i d'entendre-la que aporten els seus nous companys.

Si el tema de les identitats ja és complex i delicat, més ho és en els casos de persones que es troben en un procés de dol migratori i que a més es troben en una edat de construcció de la pròpia identitat com és l'adolescència. El paper de l'escola, de l'institut, en aquest procés, és fonamental, tot i que sabem de les limitacions que el sistema educatiu té enfront d'altres agents socials i culturals: la família, la colla d'amics, les indústries de l'oci, formal i informal, els mitjans (des)informatius, etc.. Una de les primeres preocupacions dels mestres, més ençà de les necessitats de l'aprenentatge de la llengua i del currículum escolar, és, doncs, la integració de l'alumnat nouvingut en la dinàmica de l'escola, de la classe, dels grups d'amics. Sempre diem que si s'aconsegueix establir lligams d'amistat entre els alumnes que arriben d'altres països i els autòctons ja tenim mig camí fet. La primera tasca de l'escola envers els immigrants és, per tant, la seva incorporació a la societat d'acollida, amb tots els drets i amb tots els deures: un ciutadà més amb capacitat d'intervenció en la vida social en tots els aspectes da participació i cohesió sense renunciar a les identitats diverses.

No és una feina gens fàcil perquè s'han de tombar tot un seguit de barreres i de saber aprofitar, d'altra banda, les oportunitats. Els processos d'acollida poden ser afavorits o dificultats, poden ser oberts o restringits, poden conduir a la integració o a la segregació i fins i tot a la marginació. No cal dir que l'escola és obligada a donar les oportunitats des de la igualtat. En resum, es tracta de posar en marxa una educació intercultural, que des del respecte a la diversitat es conflueix en la construcció d'una ciutadania compartida en drets i deures per a la convivència. Aquesta és la feina, aquesta és la pràctica de les escoles de Menorca i aquesta és la prioritat. Seria bo que la resta de les instàncies socials hi ajudassin.