El "desafiament" de Mahmud Abbas

Emparat amb una joia popular sense precedents a Ramallah, que no ha dubtat d'acusar Obama de "traïdor", el president Abbas ha pujat a la tribuna i, davant una audiència majoritàriament favorable ha dit que reclama per al seu país la independència. Més enllà, però, de demanar el reconeixement d'un Estat propi per als palestins –un dret que avui no nega ningú (tampoc Israel)- Abbas ha optat pel més vistós, jo diria fins i tot que pel més fàcil, però és molt probable que no hagi optat pel camí dret ni el més eficient. Perquè la realitat és molt més crua i tinc la impressió que la independència no serà possible mentre no es resolguin una sèrie de qüestions clau que precises de la negociació entre els principals interessats: els palestins i els israelians.

Abbas va dir que Palestina demana les fronteres de 1967, amb Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental. "Les negociacions manquen de sentit –insistí Abbas- mentre Israel segueixi construint assentaments i continuï canviant la demografia del nostre país per crear un nou ordre i alterar les fronteres". Aquesta és una política –digué- que suposa un perill per a l'estructura de l'Autoritat Nacional Palestina "i fins i tot la seva existència". Frases a les què va respondre uns minuts més tard Netanyahu (sense la presència ja a la sala dels palestins, que li van fer el boicot) defensant la necessitat de conservar aquests territoris per salvaguardar la supervivència de l'"Estat jueu". Cedir Cisjordània –va assegurar- seria permetre que l'Iran armés "fins a les dents" els terroristes, el "cocodril de l'islamisme radical".

El procés a l'ONU i el "Quartet per a l'Orient Proper"

Amb unes negociacions interrompudes des de fa més d'un any, la proposta d'Abbas a l'ONU més aviat sembla un "desafiament" que una demanda amb possibilitats; perquè com molt bé ha dit Netanyahu, la solució ha de venir tan sols del diàleg i de la negociació entre els interessats. No de les Nacions Unides. I què succeirà? Doncs en relació a la petició palestina sobre la seva adhesió a l'ONU, una vegada que la carta arribi al Consell de Seguretat i hagi passat els tràmits tècnics pertinents (que els passarà), aquest òrgan no tindrà un termini determinat per analitzar-la.

Aquest és un dels punts clau de la qüestió, atès que la seva anàlisi es podria demorar moltes setmanes i podria donar temps per trobar una sortida diplomàtica. El que sí que està clar és que els Estats Units vetarà la sol·licitud palestina d'ingressar a l'ONU, com ja ho havia anunciat.

Vistes així les coses, els Estats Units apareixen com els dolents de la pel·lícula, per dir-ho ras i curt, i tanmateix les coses són més complexes, perquè, si bé Abbas ha aconseguit el que pretenia –saltar-se el "conducte reglamentari" i aconseguir un suport del món (però d'un món que no té facultats ni possibilitats de decidir)- difícilment pot resultar triomfador quan tots sabem que els països més influents i poderosos estan dividits sobre aquesta qüestió i que el camí que havien emprès –el que es feia (i es segueix fent) per mitjà del dit "Quartet per a l'Orient Mitjà, que formen els Estats Units, la Unió Europea, l'ONU i Rússia, del qual n'és el principal responsable Tony Blair-, s'havia reunit prèviament per tractar d'intervenir i aconseguir un acord per a l'any 2012.

Siguem clars: els europeus estan dividits. Tots estan compromesos amb el concepte de dos estats, però Alemanya segueix tenallada en relació amb Israel a causa del genocidi nazi, com els Països Baixos, Polònia i Txèquia continuen vinculant la seva posició a la de Washington. No tenen una posició definida respecte a l'Orient Proper, però no volen votar diferent que Estats Units. Per tant, és poc probable que es produeixi una afirmació forta i comuna per part dels europeus. Certament que no hem d'excloure el risc de veure el seu vot repartit entre el sí, el no i l'abstenció, configurant un nou episodi poc gloriós per a una Europa que vol ser actor global i que, d'altra banda, és el primer soci comercial d'Israel i el primer contribuent d'ajuda a l'Autoritat Palestina.

Abbas sabia de més que Washington posaria tot d'una en marxa la maquinària per evitar que els palestins aconsegueixin els nou vots -dels quinze requerits- per "guanyar" en el Consell de Seguretat. Això, si és que s'aconsegueix, evitaria que Obama es "retratés" imposant el seu veto, la qual cosa deixaria en mal lloc el seu entusiasme per la primavera àrab i avivaria el perill d'una ruptura i de l'incendi de la violència a Orient Mitjà. Però, després dels contactes de la setmana passada, els palestins van assegurar que tenien "garantits" aquests nou vots. "El suport dels països del món - va insistir Abbas- [que] és una victòria de la veritat, de la llibertat i la justícia".

Obama, però, conscient de la realitat, va dir en el discurs fet també a l'ONU uns dies abans, que "no hi ha dreceres per a la pau". Si aquestes fossin possibles, ja s'haurien recorregut, i va recordar el que tots sabem: que l'única via possible per a la pau és la del diàleg directe entre els dos protagonistes, Israel i Palestina. Idèntic argument al que s'aferrà Netanyahu: "La seguretat de la zona –va dir- s'ha de segellar abans que es declari l'estat palestí. "Segueixo amb l'esperança que Abbas serà el meu aliat per aconseguir la pau. Però li vaig demanar negociacions directes i encara estic esperant la seva resposta". És clar que, amb la decisió que ha pres aquesta mateixa setmana el govern israelià de construir 1.100 vivendes més per a colons a Jerusalem-Est, cridar al diàleg i queixar-se que els palestins no s'hi presten, no deixa de ser una mica hipòcrita.

I Hamas?

Abbas ha anat a l'ONU amb el suport del Consell Nacional de Palestina. Per a ell, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP) és el "sol representant legítim del poble palestí". Però i Hamas? És cert que el moviment islamista Hamas ha decidit no complicar més les coses amb el seu rival Fatah (el partit d'Abbas), però tot i així, aquest partit, que controla la banda de Gaza, ha afirmat que la intervenció d'Abbas "comportava grans riscs". Tan sols una setmana abans de la intervenció a l'ONU, el primer ministre de Hamas, Ismaïl Haniyeh, va reiterar el rebuig del seu moviment a aquesta iniciativa, tot afirmant que "cap actor palestí té el mandat per fer concessions històriques sobre el territori palestí o sobre els drets dels Palestins, en particular el dret al retorn [dels refugiats]". Aquests troben dèbil Mahmud Abbas i no accepten que l'OLP sigui l'únic representant dels palestins. Em sembla, doncs, evident que la "qüestió palestina" difícilment serà resolta ara a l'ONU pel Consell de Seguretat.