Els problemes econòmics a l’ensenyament als segles XVIII i XIX

L'ensenyament públic as Migjorn, començà precisament, el 1860, segons consta per documentació treta principalment de l'Arxiu Històric des Mercadal.

Precedents

En l'antic règim, eren les universitats, (equivalents als actuals ajuntaments) les que tenien cura d'oferir l'oportunitat d'aprendre a llegir i escriure i els rudiments de la doctrina cristiana, als al·lots, nomenant mestre de minyons, amb una petita remuneració econòmica, especialment en els pobles petits. Això passava en la Universitat des Mercadal, que havia de proveir l'ensenyament als parroquians des Mercadal i de Ferreries. Tenim documentat el cas d'un mestre de minyons, a qui tot i reconèixer el consell que havia exercit el seu ofici entre 1613 i 1614 as Mercadal, la Universitat acorda no pagar-lo, perquè no hi havia intervingut.

Les Universitats sempre estaven endeutades, amb ròssecs de molts anys enrere, i per fer estalvis, l'ensenyament en sortia mal parat. Així passà, el 1735, en que trobaren que no podien pagar el salari del mestre i, per tant "que se omitesca". Quatre anys després la cosa continuava igual i alguns veïns des Mercadal i de Ferreries, sembla que després d'haver acudit al governador de l'illa, protestaren perquè no havent-hi escola de minyons, en poc temps no hi hauria persones instruïdes per portar l'administració pública, perquè tots serien illetrats. D'això en responsabilitzen els jurats i membres del consell, els demanen que posin remei al mal, com hi estan obligats per ser "pares de la república".

Amb tals arguments, la Universitat es sentí obligada a nomenar un mestre per Mercadal, amb un salari de 18 lliures anuals. Devia tractar-se d'un clergue, i, quan s'adonaren dels coneixements musicals que tenia, el feren a més mestre de capella i organista de la parròquia, amb el ben entès que ho faria com a feina complementària a l'ofici de mestre, sens cobrar més. Al cap d'un temps li rebaixaren el salari a 12 lliures, fins que, el 1745, plegà de mestre.

El 1759, es nomenà mestre de llegir i escriure el prevere Dr. Pere Camps, vicari des Mercadal, amb el salari de 15 lliures, càrrec que desenvolupà fins el 1768, quan acompanyà els emigrants menorquins a Sant Agustí de la Florida.

Aquell mateix any la cosa no anava rodada a Ferreries, quan la Universitat resolgué no elegir mestre, considerant que els al·lots d'allà no hi assistien. Aquesta decisió produí rebombori, de manera que, l'any següent, la Universitat, reconsiderà la cosa i acordà nomenar el prevere Miquel Al·lès mestre de minyons de Ferreries, amb el salari de 10 lliures anuals.

Pel que fa as Migjorn, durant el segle XVIII, l'ensenyament no devia existir o era molt precari. Tal volta Llorenç Pons Camps quan fou nomenat vicari i fixà la seva residència as Migjorn, l'any 1775, donàs escola als al·lots interessats, però sense reconeixement ni salari de la Universitat, com sí que havia cobrat quan, anys abans, havia estat elegit per mestre de Ferreries.

Després d'haver fet algunes peticions a la Universitat, sense resultats, a principis de 1798, el vicari Sebastià Vilallonga i quatre veïns des Migjorn, es dirigiren al Comandant de l'illa per demanar que la Universitat "paguia el salari de mestre de minyons". El Comandant de l'illa envià les dues peticions a la Universitat, la qual donà resposta negativa a la demanda dels migjorners, encara que no per unanimitat, i respongueren a l'autoritat illenca que l'ajuntament "creim no té obligació de pagar [...] salari de mestre de minyons a ninguna Isglésia sufraganea com la de Sant Xristophol".

Ignoram quan s'aconseguí que la Universitat nomenàs per primera vegada i pagàs el mestre de minyons des Migjorn, ni tan sols si va ser durant l'última dominació anglesa o després de la devolució de Menorca a la corona espanyola (1802), per faltar moltes actes municipals d'aquells anys.

De totes maneres els migjorners anaren insistint, any darrera any, en la seva demanda de tenir escola pagada amb diners del comú, cosa que degueren aconseguir cap el 1804. Durant aquells anys era vicari des Migjorn Sebastià Vilallonga, el qual havia fet la sol·licitud de 1798, i devia ser ell l'elegit per mestre.

A partir de ser Joan Gonyalons Camps nomenat vicari des Migjorn, el 1809, a ell se li encarregà la tasca de mestre de minyons, càrrec que exercí, quasi sense interrupció fins a finals de 1844, quan renuncià per motius d'edat i salut. A partir d'aquell moment s'elegí el capellà Sebastià Lozano com a mestre de minyons des Migjorn.

Aquests fets demostren que no és que l'ensenyament no formàs part de les preocupacions de les autoritats comunals, sinó que l'atenció que se li prestava, per les causes que siguin, no era considerada fonamental.

Van ser les autoritats estatals, dels governs il·lustrats de finals del segle XVIII, i molt especialment els sorgits de les revolucions burgeses, entrat el segle XIX, els que prengueren part activa i promotora en l'ensenyament públic, amb tot el que això suposava de bo i dolent: formació i dignificació dels ensenyants, uniformització centralista, imposició del castellà, prohibició de la llengua catalana pròpia a l'escola, pèrdua de decisions a nivell local, i un llarg etcètera. Però és segur, que sense l'autoritat superior, la cosa hauria avançat molt més lentament.