Els menorquins, tenim el mateix dret a la salut?

Un cop desinflada la fabulosa bombolla immobiliària, drecera fictícia cap a una prosperitat infinita, ara ningú dubta que ens trobam en plena crisi econòmica, més estructural que cíclica. Les conseqüències les palpam tots. Bé, quasi tots, alguns "afortunats" directius de caixes en fallida i grans corporacions s'atribueixen beneficis orbitals. Per a la resta de mortals és l'hora del tancament d'empreses, reduccions de plantilles, atur, pèrdua de poder adquisitiu i magres perspectives de futur.

Dins aquest panorama també costa a les institucions públiques de fer quadrar els pressupostos i afrontar el deute acumulat. Però no només per una desmesura en les despeses, també per la baixada d'ingressos, motivada en bona part per la punxada de la infausta bombolla, amb la minva d'entrades via impostos, taxes i cessions de terrenys. Els òrgans de govern, siguin estatals, autonòmics o municipals, es veuen empesos a reduir la despesa. Tot i així, sura a l'ambient el criteri general que s'han de salvaguardar els recursos destinats a educació i salut, encara que a l'hora de la veritat no passa de ser un plantejament teòric.

S'ha qualificat el sistema de salut públic universal de què gaudim com dels millors del món, tal vegada s'ha exagerat un pèl, però tampoc seré jo qui ho desmenteixi. De fet, i pel que respecta a la nefrologia, especialitat que conec de més a prop, l'anomenat "model espanyol" de trasplantaments renals, impulsat pel Dr. Matesanz des de l'Organització Nacional de Trasplantaments, s'ha demostrat com el més eficient –i plagiat–, amb el resultat de la millora en qualitat de vida dels afectats i, també s'ha de dir, un estalvi per al sistema de salut.

Tots som conscients que Menorca és una comunitat petita, cabem dins el camp del Barça i encara hi queden seients buits, com diu la meva dona. Per tant, no podem aspirar a disposar d'alguns serveis hiper-especialitzats existents a Palma o Barcelona, posem per cas; ningú proposaria muntar un sofisticat equip de trasplantament de cor a la nostra illa, però un menorquí –o menorquina– hi té el mateix dret. Aquí és on ha d'intervenir l'estat –i l'administració autonòmica també és estat– per tal de "salvar" aquest obstacle i habilitar un sistema que en possibiliti el seu accés en les mateixes condicions.

Aquest és l'objectiu en facilitar el transport aeri als pacients que requereixen un tractament fora de l'illa, sigui a l'hospital de referència de Son Espases o a la península. Sistema existent de fa anys, fins que vam veure com es pagava amb un creixent retard a les agències de viatge habilitades, que finalment van decidir –comprensiblement– deixar d'avançar uns bitllets que no sabien quan en podrien reemborsar l'import. Entretant qui ha quedat entrampat entre uns i altres és el pacient.

Per tractar d'aquesta qüestió, la consellera de salut del Govern, Sra. Carmen Castro, es va reunir amb les associacions menorquines de malalts el passat 12 de juliol, comprometent-se a donar una resposta en quinze dies. Res més se n'ha sabut. Un argument de la consellera que no ens hauria de passar per alt és que ella "estava pendent del que decideixi el vicepresident econòmic del Govern, Sr. Josep I. Aguiló. Ens hem equivocat d'interlocutor?

No correspon als pacients d'organitzar el sistema sanitari, ni tampoc d'elaborar els pressupostos de la comunitat autònoma, però sí que poden exigir que "simplement" se'ls respecti el mateix dret a la salut que a qualsevol ciutadà de Mallorca o de la península; aquesta equitat està per damunt d'una regulació determinada del serveis sanitaris, és un dret universal elemental que s'ha de garantir des de criteris polítics, entenent la política en la seva accepció més primària: la relació entre els ciutadans d'una col·lectivitat i l'administració en comú dels seus interessos.

Hem entrat, idò, en el dilema dels criteris a seguir en l'assignació dels recursos públics. Algú podrà al·legar que mentre no es troben per atendre un dret bàsic dels menorquins, si que n'apareixen per altres qüestions més discutibles, i generalment destinades a Mallorca. Arribats en aquest punt, no podem negligir la seva relació amb el problema que patim de transport aeri en general, quant a tarifes, freqüències i horaris. Respecte dels dos problemes anteriors (per les illes menors) amb el transport, el general i el propi dels malalts, se'n deriva una altra pregunta: la seva no resolució té cap relació amb la nostra baixa "demografia electoral"?

D'altra banda s'entreveu un altre maldecap, més generalitzat però amb possibles agreujants particulars com a illa, el proveïment de medicaments. Si l'anterior govern pagava els específics receptats per la Seguretat Social amb un retard inacceptable a les farmàcies, l'actual, simplement, els ha deixat d'abonar. De moment, les oficines de farmàcia segueixen facilitant uns medicaments que no cobren, però la situació es pot fer insostenible a curt termini. A d'altres comunitats autònomes ja s'ha notat una baixada dels estocs disponibles i un "servei per encàrrec", situació que pot portar a la interrupció de determinats tractaments, fet especialment greu en el cas de malalts crònics.

Com ja he escrit altres vegades, també els pacients han/hem de ser conscients de la necessitat de preservar el sistema públic de salut. En primer lloc no malbaratant recursos ni medicaments. El copagament encara és un tema tabú, però és del 40% dels medicaments per als laboralment actius, en el cas dels pensionistes la targeta sanitària s'hauria de millorar quant a dosis i caiguda de tractaments superats, per evitar acumulacions injustificades.

Els menorquins som poc donats a exterioritzar i reclamar allò que ens pertoca, però aquells que pensin que tenim exactament el mateix dret a ser atesos en cas de malaltia que qualsevol altre ciutadà, independentment de la nostra residència, hauran de fer sentir la seva veu d'una manera forta i clara si volen arribar a uns administradors llunyans en la geografia i en les prioritats.