Retallem, retallem, que el món s’acaba!

La crisi em fa posar trist, en primer lloc, pel patiment que provoca. Quan la conjuntura no facilita la creació d'empreses ni d'ocupació, la recepta de més formació és tramposa. Efectivament, els qui més hagin estudiat trobaran un lloc de treball millor i més prest.

Però alhora, si hi ha molt d'atur no és per falta de qualificació. Per tant, la crisi em fa posar trist pel patiment que provoca, perquè invalida la dita que amb esforç tot es pot superar. Si no tens feina, crèdit o bons amics afortunats, la situació se't torna crítica.

Però la crisi també em fa posar trist per una segona qüestió. No s'està aprofitant aquesta situació per canviar allò que ha portat el sistema actual al col·lapse. La crisi actual l'ha portat el mercat. I el capitalisme ni l'estem enterrant, ni refundant, i amb prou feines s'hi fan reformes. Si la crisi és dolorosa però acaba establint les bases d'un sistema més just i sostenible, ens podrem consolar amb aquest futur millor. Altrament, el patiment de milers de ciutadans és injustificable.

Ara bé, la cohesió social perilla quan la crisi arriba al sector públic. Comprenc que l'administració ha de fer retallades, i que aquestes no seran només cosmètiques. Entenc també que això obliga a una profunda reflexió sobre el paper dels poders públics. S'han de centrar en determinats sectors, cal introduir més elements de racionalitat econòmica en la gestió, cal preveure incentius en la funció pública i agilitat en els processos burocràtics. Cal evitar duplicitats entre els nivells d'administració, perfeccionar els controls interns, liderar el procés de canvi, denunciar l'espoli que s'amaga rere les balances fiscals autonòmiques, mostrar-se inflexible amb la corrupció i incidir en les seves causes.

Els ciutadans també hem d'aprendre que l'administració no és la gallina d'ous d'or, que no tots els serveis es poden oferir a tothom gratuïtament, que l'incivisme té un cost molt elevat, i que fins ara hem gastat per sobre de les nostres possibilitats tant les famílies, com les empreses i les administracions. Estrènyer el cinturó no significa només que viat­jarem menys, farem durar més els cotxes i no sortirem a sopar als restaurants. També significa més estona d'espera a l'hospital, jutjats que no fan justícia o carrers menys il·luminats.

Fa uns anys era absurd valorar l'obra de govern en funció de la despesa social: el que compta és quin servei ofereix l'administració, no quant s'hi gasta. Ara ens trobem la torna: els governants exhibeixen retallades com trofeus, quan l'èxit s'assoleix amb una gestió més eficient o un servei més just i sostenible. I això no ho mostren, si més no, encara.

La situació és molt delicada, i hi ha poc marge per a l'error. Justament per això s'hauria d'extremar el rigor. És una greu irresponsabilitat que hi hagi retallades indiscriminades, sense un estudi acurat d'on es pot estalviar afectant al mínim el servei, o retallades amb criteris absurds, com no renovar el personal amb places interines, encara que això deixi inoperant la resta de l'equip de treball. Només és capaç de perpetrar una immoralitat d'aquesta mena aquell qui no confia en l'administració o no l'ha de menester.

En definitiva, jo crec que els governants haurien de pensar en clau de país: es pot retallar molt, amb una davallada proporcional dels serveis. En canvi, retallar una mica però desactivant tots els sistemes de previsió social és una barbaritat, perquè quan l'administració no presta correctament els seus serveis ocasiona dos efectes. El primer efecte és que els usuaris han d'obtenir aquell servei a través del mercat. I per tant, la ciutadania acaba pagant dos serveis: primer un de defectuós i després un de lucratiu. El segon efecte d'una mala retallada és que molts quedin desatesos. Si pensem en serveis socials i sanitaris, justament hi recorren molts ciutadans que no tenen alternativa. Però hi ha molts altres serveis, que no asseguren la supervivència personal sinó la cohesió social: l'educació, l'esport, la llengua, la protecció del medi ambient, el transport públic, els inspectors d'hisenda, etc.

Finalment, arribo a una conclusió: de la mateixa manera que cal reduir despeses perquè el dèficit s'ha desbocat, cal avaluar quant costarà a la societat deixar d'invertir ara en cohesió social. Aquesta factura també s'haurà de pagar tard o d'hora, i resulta preocupant que ningú no ho expliqui. I això, sense comptar que la crisi em fa posar trist, en primer lloc, pel patiment que provoca.