L’Esquerra

Vaig estar content de saber que Esquerra Unida i Iniciativa-Verds havien arribat a un acord electoral. Jo sempre he estat a Esquerra Unida i mai no he ocultat la meva simpatia per la trajectòria d'Iniciativa. Na Vero diria de jo que som un pijo-progre. No ho sé, tal vegada sí. L'acord s'emmarca en un pacte més global, que reuneix Esquerra Unida amb la Chunta Aragonesista a Aragó, amb Batzarre (que té els seus orígens en aquells partits de la transició: LCR o MCE) a Navarra, amb els Socialistes Independents a Extremadura, amb Canarias por la Izquierda a les illes, i amb diferents partits verds d'àmbit estatal o regional. Un total de dotze forces polítiques que es presentaran sota el nom genèric de La Izquierda, en una clara referència a Die Linke a Alemanya. La veritat és que el nom és el de menys, l'important és l'esforç de tots en un compromís. Segons l'acord, els vots es computaran tots junts, i això serà decisiu per a poder superar el llistó del cinc per cent, necessari per formar grup parlamentari al Congrés de Diputats. L'acord podria haver estat més ampli, és cert. Diferents circumstàncies històriques en algunes comunitats i la decisió d'Equo estatal de presentar-se en solitari a les eleccions, comprensible si el que pretenen és reconèixer amb exactitud el suport social que té el projecte, potser expliquen en part els límits amb que es presenta aquesta força que té vocació de permanèixer i ampliar-se.