La fi de les Caixes d’Estalvi com a símptoma (i II)

La diferència crucial rau en què anteriorment aquestes entitats es gestionaven de forma prudent. Els directius eren professionals, ja que els seus orígens venien de la iniciativa privada, sense una excessiva intervenció de l'Estat. Amb l'adveniment de la nostra democràcia, aquest fou un dels sectors en què es va donar més capacitat als polítics per influir en la seva gestió. No totes les caixes van ser afectades per l'activitat dels polítics. En moltes ocasions, aquests van respectar la professionalitat dels gestors i, per això la majoria de les caixes no han comès excessos; però també hi hagut casos en què han estat excessivament atentes a les necessitats dels polítics i han permès que es financessin projectes públics i privats, que no comptaven amb les necessàries garanties.

És possible que això sigui un reflex del fet que la vida pública es mou en moviments pendulars d'acció-reacció. Els primers vint anys del franquisme (1939-1959) els polítics van protagonitzar la gestió del Sector Públic; l'intervencionisme que van introduir (l'autarquia) van mantenir el país en una situació calamitosa. Per sortir-ne van abandonar la direcció més immediata dels afers públics als anomenats "tecnòcrates", amb els quals el país va créixer de forma vigorosa fins al 1974.

La professionalització de la gestió pública no es va limitar a l'economia; el conjunt de l'administració era conduït per professionals competents que van demostrar la seva vàlua en camps com l'educació, la cultura i la sanitat, un dels exemples de la qual tenim a Menorca en la figura de Maria Lluïsa Serra, de la qual enguany celebram el centenari del seu naixement. És clar que l'àmbit d'actuació dels tècnics es centrava exclusivament en la gestió, ja que les decisions polítiques eren preses per les autoritats franquistes, que van imposar la manca de llibertats polítiques, la repressió, la censura, la corrupció i la cooperació amb altres règims dictatorials com el de Salazar a Portugal o el de Pinochet a Xile, que feren que el règim no tingués cap legitimitat.

Tanmateix, la recuperació de les llibertats públiques va imposar una condemna completa de totes les actuacions del règim franquista i es va concedir als polítics poder sobre totes les esferes de l'Administració, potestats que anaven més enllà de la decisió política per arribar fins a la gestió. Així la direcció dels afers ordinaris de l'administració central, autonòmica i municipal van quedar en les seves mans, com es pot observar en activitats com la gestió dels hospitals, de multitud d'empreses i entitats públiques i la direcció de qualsevol aspecte dels nostres municipis, ja sigui la cultura, l'esport, l'urbanisme o l'administració general, on polítics amb dedicació exclusiva o càrrecs de confiança es dediquen a la gestió ordinària d'àrees que ben podrien conduir professionals en plantilla.

El govern de la societat pels tècnics no és una idea franquista. Fou un moviment propugnat per un ample conjunt de sociòlegs –Saint-Simon, Compte, Veblen o Keynes- que als segles XIX i XX van creure que a mesura que la ciència progressava en el coneixement de la realitat social, l'organització de la societat podia ser executada pels "que saben". Així tots veiem que de cada cop els programes dels principals partits polítics se semblen més i tots intenten captar el "vot del centre", mentre que, de forma paral·lela, la major part dels ciutadans es declaren de "classe mitjana". Si tots els polítics fan el mateix, ¿no ha arribat l'hora de què la gestió ordinària dels serveis quedi en mans de tècnics que es limitin a gestionar-los segons els seus coneixements i el que marquen les lleis?

Potser ens hauríem de replantejar aquesta qüestió a la llum de l'experiència de les Caixes d'Estalvis, on una excessiva participació dels polítics ha conduït a la seva pràctica desaparició. En l'Administració pública també s'han comès errors de gestió, que no exclouen casos de corrupció que encara són a la premsa i als tribunals de justícia. Aquests són part de la causa del dèficit públic que actualment provoca tantes dificultats en aquest país. Més enllà de la lògica dels retalls, que en alguns casos s'estan executant amb bastant poc criteri i manca de professionalitat, convindria impulsar una reforma de l'Administració que limiti la participació dels polítics al que els és propi: la presa de les decisions polítiques i la direcció superior de la comunitat i deixi en mans de professionals l'organització dels serveis públics. Amb menys polítics i més tècnics l'administració es mouria segons uns principis d'eficàcia, eficiència i control, que actualment trobam a faltar en massa ocasions.