Mil autònoms de baixa

La bona o mala salut de les classes mitjanes, el seu grau de solidesa i l'índex de creixement d'aquest segment social constitueixen indicadors ben clars de l'evolució de l'estat de benestar d'una societat determinada. Si volem comparar situacions socioeconòmiques (i polítiques) i fins i tot preveure'n l'evolució, elements com la creació de noves empreses, juntament amb d'altres com els índexs de creixement i atur, constituiran signes bàsics en relació a aquests processos.

Si feim l'exercici de comparar dos casos, posem Veneçuela i Turquia –dos models radicalment diferents- podem esbrinar quin va en la bona direcció, o com a mínim, quin apunta en una direcció més encertada, dins les imperfeccions innates a qualsevol sistema polític o econòmic. A Veneçuela es diu que han millorat les condicions de vida dels segments més desafavorits de la societat, gràcies a les polítiques socialitzants del règim. Però hi ha hagut una disminució dràstica d'empreses: avui hi ha a Veneçuela devers un quaranta per cent menys d'empreses que no hi havia fa només una dècada. Aquesta dada ens mostra que les classes mitjanes veneçolanes trontollen, que van a la baixa. I, per tant, ens permet preveure que, a mitjà termini o potser fins i tot en pocs anys, s'erosionarà sensiblement la situació de les classes més desafavorides, i tot el sistema caurà en picat. Això és el que va ocórrer al bloc de l'Est, durant l'etapa del "Socialisme real", durant la segona meitat del segle XX, fins a la caiguda del Mur de Berlín. I supòs que es tractava d'un element estructural, inherent del sistema; que no podia ser de cap altra manera. Si no hi ha un canvi de rumb dràstic, doncs, ben probablement, la situació econòmica de Veneçuela, d'aquí a deu anys, serà molt pitjor que ara. I l'índex general de benestar de la població, malgrat que s'haurà anivellat encara més, serà sensiblement pitjor.

L'evolució a Turquia està sent radicalment diferent. Va acabar el segle XX amb una inflació galopant, amb un índex d'atur elevadíssim i amb una inestabilitat monetària que tenia els ciutadans turcs permanentment amb l'ai al cor. Avui, entrant a la segona dècada del segle XXI, les classes mitjanes turques han augmentat sensiblement, i s'han consolidat. Hi ha dues vegades més empreses de les que hi havia a principis de la dècada dels norantes. S'ha reduït l'atur a menys de la meitat. I el sistema monetari ha esdevingut considerablement sòlid. Segurament han crescut també les desigualtats, i existeix una part de la població que pateix exclusió social. Però, previsiblement, si es produeix una millora general de la situació econòmica, també es donaran les circumstàncies adequades perquè es vagi reduint l'exclusió social i perquè el nivell de vida augmenti de manera generalitzada. Aquí han portat dues polítiques ben diferents, dues maneres ben diferents d'entendre la gestió de la cosa pública, personalitzades en Hugo Chávez, per una banda, i en Tarep Yacipp Erdogan, per l'altra.

Una bona part del milenar d'autònoms que s'han donat de baixa ho han fet per la manca d'impagament de les administracions públiques. El govern de les illes Balears no està fent, ni de bon tros, els deures per reactivar l'economia. I el fracàs de les seues polítiques es va fent palès de mica en mica. I tot perquè no s'ha entès en què hauria de consistir una autèntica política d'austeritat. L'austeritat no es practica retallant en sanitat, en educació o en serveis bàsics, sinó plantant cara a l'espoli que patim per part de l'Estat (les Balears continuen sent la comunitat autònoma amb un decalatge fiscal més negatiu amb l'Estat) i donant suport als emprenedors i a les empreses.