El cotó no engana

Açò queda demostrat en el fet que posseeixen una xarxa sanitària assistencial que cobreix àmpliament les necessitats de tota la població, sense discriminació de rendes, una més que interessant política estatal per proveir d'habitatge tots aquells que així ho requereixin, per gaudir d'unes autèntiques ajudes econòmiques fins edats ben entrades per a les famílies que decideixen tenir fills, i un llarg etcètera més d'importants prestacions.

Però, per damunt de tot, admiro la seva clara i decidida aposta per l'educació, i això ho fan amb independència del color del partit polític de torn que hi hagi al poder.
Val la pena revisar els informes sobre educació en què es destaca, per damunt de la resta, el cas de Finlàndia, on els estudiants obtenen unes altes qualificacions en les diverses matèries.

En aquests països són conscients que la formació i educació dels seus joves és cabdal, entre d'altres coses perquè d'ells depèn el futur del país, amb la seva feina permetran continuar i mantenir aquest costós entramat que és l'estat del benestar.

Perquè, no ens enganyem, costejar i sufragar les descomunals despeses que comporta gaudir d'un alt nivell vida, i aprofitar, pràcticament, la total cobertura que ofereix l'estat en tots els àmbits, té un preu, i força elevat. Una àmplia plantilla de funcionaris junt amb una rigorosa organització i planificació ministerial fan possible que la vida en aquests països, tot i les adversitats climàtiques, orogràfiques i de localització, sigui més que bona.

Es calcula que durant la dècada dels anys noranta del passat segle vint, a Dinamarca les famílies havien de pagar a l'estat, en forma d'impostos, al voltant del 62% de les seves rendes. Una xifra realment indignant, pensaran alguns, cedir més de la meitat del teu sou a l'estat! Una tendència evidentment impensable per a la idiosincràsia espanyola segons la qual el que ens preocupa més és com ens ho hem de manegar per pagar menys o, simplement, no pagar a l'estat.

D'altres pensam que, tot i ser un considerable tant per cent el que es queda l'estat, és just i lògic que aquest necessiti recaptar importants ingressos amb un sistema fiscal progressiu, els que més tenen més paguen, però amb la certesa que aquest estat es preocupa realment de satisfer les necessitats dels seus membres.

Al nostre país la situació és ben diferent. Tot i viure en un país de l'anomenat primer món, el nostre grau de desenvolupament de l'estat del benestar dista molt de ser com un d'aquests països escandinaus, encara que és evident que cada cas i país és diferent en el desenvolupament de les seves prestacions. En el nostre cas, els dos partits majoritaris a nivell estatal s'omplen la boca quan parlen dels beneficis de l'estat del benestar i no escatimen oratòria sobre l'aferrissada lluita que lliuraran per mantenir-lo i ampliar-lo. El PSOE és un poc més discret, però el PP fa qualsevol cosa abans que pretendre mantenir i, molt menys, desenvolupar l'estat del benestar, malgrat que en digui tot el contrari.

Des de que els populars han accedit, després de les eleccions del passat maig, al govern de moltes més comunitats autònomes, no s'han tallat gens ni mica a l'hora de dur a terme importants retallades socials que afecten, com sempre, les persones amb renda més baixa i més castigades per una crisi econòmica sagnant.

No han dubtat ni un sol instant a l'hora d'aplicar polítiques econòmiques neoliberals, amb la clara intenció de debilitar un estat que, per a ells, no és més que un destorb innecessari per als seus negocis.

La dreta, a Espanya, sempre ha estat igual, i per molt que parlin de reconversió cap al centre sempre ha estat la mateixa, fins i tot en algunes cares. A tall d'exemple: l'incombustible Manuel Fraga, ministre amb el dictador Franco o el camaleònic Rodolfo Martín Villa, exfalangista, exgovernador civil de Barcelona durant la dictadura i expresident d'Endesa, sobreviuen entre nosaltres com a demòcrates de tota la vida.

Diguin el que diguin sempre ha estat reaccionària, immobilista, tradicionalista, ultra catòlica i conservadora, molt conservadora.

La dreta al nostre país encara està embetumada per una pols, a vegades imperceptible a la vista, però que els fa perfectament reconeixibles quan els passes el cotó i aquest queda tacat. I, com bé sabem, el cotó no engana.