Manifest en contra de l'addicció al treball

L'addicte al treball no és habitualment conscient de la seva malaltia i, per tant, no intenta posar-hi remei. Creu que la seva forma de ser i comportar-se és modèlica i freqüentment intenta imposar-la als altres.

Per a un addicte al treball, acabar la jornada laboral, arribar al cap de setmana, tenir vacances, jubilar-se i qualsevol altra forma de "no treballar" són vistes amb temor. Amb temor neuròtic?

Els addictes al treball, que no semblen gent gaire imaginativa, tenen dificultat per a assaborir assossegadament qualsevol de les nombroses formes de passar-nos-ho bé fora de la feina.

No hem de confondre l'addicció al treball amb qualitats com són l'autoexigència, el sentit de la responsabilitat, l'amor a la feina ben feta, etc., que fàcilment podem trobar en gent no addicta al treball. Per altra banda, tenir addicció al treball i fer la feina bé no sempre són coses que vagin unides.

Molts addictes al treball són mals d'aguantar, i causa de malestar per a companys de feina i parents.

Senyors lectors, si les dents ens fan mal, anam al dentista, i si són els ronyons, a l'uròleg. Però quan allò que no ens funciona prou bé és el cervell, no sempre ho acceptam, i no visitam, com ho hauríem de fer, el metge especialista en cervells avariats.

Què pensaríem si un coix –i ho escric amb un total respecte cap a les persones coixes– ens digués que els qui caminam malament som nosaltres, i que ens hauríem d'esforçar per caminar com ell?

No ens deixem enredar, doncs, pels addictes al treball; i desconfiem també una mica dels qui, addictes o no, es passen la vida repetint-nos que són ells els qui, a la feina, ho han de fer sempre tot.

Esper no ofendre la intel·ligència dels amables lectors si ara, com a mesura de prudència i com a final d'article, afirm que no he pretès en cap moment que aquest escrit meu fos una defensa de la ganduleria.