Anselm Barber Luz. Centre d’Estudis Locals02/11/11 0:00
TW
0

Ens hem passat anys intentant dissimular la responsabilitat de les famílies en l'èxit o el fracàs dels fills. Èxit o fracàs escolar i personal. La indolència dels pares ens ha fet refugiar rere l'excés de feina, pagar la hipoteca, és cosa dels professionals i experts (els mestres) que per açò cobren, ho aclarirà el progrés de la tècnica, tot culpa dels polítics, etc. També hi ha hagut professionals que amb un paternalisme inútil han creat confusions propagant que es podia substituir el paper de la família. Però la veritat és tossuda i posa cadascú en el seu lloc. Està clar que hi ha casos individuals en què la variable fonamental és l'individu o a vegades el centre però no són la gran majoria. Totes les dades confirmen que el factor clau que més influeix en la forma en què es van capacitant els nostres fills és l'estímul i l'acompanyament cultural que fan els pares. Cultural amb el sentit ample del que és la cultura, com a civilització, participació, atenció, sensibilitat, interès, civisme. Si els pares es creuen que ho saben tot i que els basta treballar, divertir-se i estimar-se els fills, tal vegada seran molt feliços però no arribaran a allò que les criatures necessiten. I prest o tard les circumstàncies però també els fills s'ho cobraran.

Ens correspon a les famílies depurar tanta porqueria que inunda la cultura de masses i seleccionar amb bon criteri allò que veritablement ens farà falta. Vetllar perquè l'entorn siguin ric en exemples i possibilitats. Acomplir tanmateix amb les obligacions familiars no és tan complicat, perquè, com sempre, estam parlant de coses senzilles. Normalment les solucions intel·ligents solen ser senzilles, però s'han de donar oportunament. Deixar que passi el temps sense fer res, lògicament porta que els conflictes es podreixin.

Si estudiam els llocs i els casos en què s'assoleixen nivells d'excel·lència quant a joves ben educats i amb resultats en formació que apunten a bons professionals i a bons pronòstics de realització personal, sempre hi ha una variable que es repeteix: el compromís cultural (en el sentit exposat) de la família.

A Menorca està succeint, com en altres llocs, però ho patim, que una meitat de les famílies no se senten al·ludides per aquesta realitat, mentre que l'altra meitat ho han advertit i han ajustat el seu paper en la bona línia. La segregació entre les dues meitats és cada cop més evident a les nostres aules, en rendiment escolar i en saber estar. Les repercussions socials i econòmiques poden ser greus com ha advertit incansablement el Consell Escolar de Menorca, però la seva crida és ignorada per un sistema que creu que la innovació són ordinadors i per unes famílies que es giren cap un altre costat. Ambdues actituds són covardes i acomodades.

La nostra entitat, el Centre d'Estudis Locals, l'any passat va divulgar una eina L'Educòmetre, que era el resultat d'una feina desinteressada de professionals i famílies per oferir un referent elemental dins aquesta moguda general per l'educació familiar que ens cal. Ha estat una eina que ha cridat l'atenció i ens han felicitat des de llocs distants de Menorca. Hem anat a presentar-lo on els centres i les associacions de pares ens ho han demanat. A hores d'ara ja no ens queden més exemplars, ni possibilitats de reeditar-lo. La nostra ha estat una aportació modesta a aquesta conscienciació. Hem d'insistir tots els que puguem creant un clima i un ambient per apujar l'èxit de l'educació, si la moguda és més general arrossegarà quasi tothom i els resultats canviaran.