El temps no s’atura

Ahir matí vaig anar a fer unes fotos als exteriors de la casa on vam viure, als afores des Castell. Hi vam viure quatre anys, prou temps per plegar un poc d'estima al lloc. La motivació del reportatge fotogràfic no és altre que crear l'estampa que m'ha de servir per a la construcció del diorama d'enguany. Com que el grup de pessebristes de Maó fa quaranta anys que tresca pel món, la idea és que tornem fer alguna creació que ja havíem fet anteriorment. Per tant, he pensat que la millor que podia repetir és la primera que vaig construir, fa quinze anys. Com que ja no existeix, no podré retocar alguna base ja feta, sinó que em veure obligat a començar el diorama des de zero. Ja m'agrada que sigui així. Bé, l'assumpte és que no havia tornat a la casa des del dia que vam marxar, a finals d'agost de 1998. La ràpida visita ha estat com un retorn al passat immaculat. Quan hi vam anar a viure, el senyor que ens la tenia llogada ens va donar uns pots d'oliva, cadascun amb un pinet que sobresortia deu centímetres. Els vam sembrar a l'entrada, abans d'arribar al pati. Avui, són arbres que deuen fer els tres metres d'altura, amb una ombra de no dir. Quan he vist aquests pins robusts i sans, forts, he pensat que la vida passa en un alè. En ocasions ens sembla que ens va la vida o la mort en una decisió, quan en realitat, de decisions en prenem sempre. Em passa ben igual amb les eleccions, com que es fan cada quatre anys, sembla que el temps entre una i altra és molt curt, quan en realitat són quatre llargs anys. És més, si féssim una reculada fins les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, ens adonarem com han transcorregut trenta-cinc anys. Alguns arbres que es van plantar llavors són alts i donen fruits generosos, però altres s'han mort amb el pas del temps.