L’elecció dels inútils

Tant si són socialistes com populars, així que arriben a Madrid els diputats illencs desapareixen com una gota d'aigua dins la mar, un oceà immens on naufraguen els millors desitjos i les intencions més nobles. Poden ser bellíssimes persones, però la seva lleialtat al partit els neutralitza. Els diputats del partit guanyador es tornen professionals de l'amén, valedors necessaris de la majoria governamental. Aquella gran promesa que ens havien fet en campanya —que es deixarien la pell per defensar els nostres interessos— prest sucumbirà sota la lògica implacable d'un partit quan governa: la prioritat de mantenir-se en el poder. Les qüestions vitals per a les Illes Balears —la insularitat, el transport, el turisme—, arribades als despatxos de Madrid es converteixen en una anècdota provincial d'ultramar. En el millor dels casos mereixeran una ullada, amable o displicent segons el cas, per part d'algun director general.

Al seu torn, els diputats del partit opositor, com que no tenen res a perdre, se senten lliures per poder dir el que vulguin sense por de morir per la boca, com els peixos. La seva verbositat és inversament proporcional a la capacitat d'influir o condicionar els resultats de cap votació. Amb majoria absoluta del contrari, la seva fraseologia es torna hiperbòlica.

M'incloc entre els que envegen les comunitats autònomes que obtenen representants nacionalistes o regionalistes: en no tenir hipoteques a Madrid, gaudeixen de més marge i són menys inclinats a la submissió. Però encara no som prou els qui pensam així. Bé, tal vegada descobriríem que açò tampoc funciona, però de moment no ho podem saber. Serà aquesta vegada la bona?

Un dels símbols de la ciutat de Madrid és la pedra que marca el quilòmetre 0, a la Puerta del Sol. Vostè diu, i li ho subscric, que és molt més que una llamborda: és un programa, un desideràtum, un axioma. Aquesta pedra explica que tot comença i acaba a Madrid, i que la resta és accidental. Per açò, quan es tracta de defensar els interessos legítims d'un territori, a Madrid només entenen la negociació amb cartes fortes. Fa segles que és així, i no fa color de canviar. A finals del XIX, Valentí Almirall es va adonar que l'única manera de sortir d'aquesta dinàmica estèril era deixar de formar part del joc de partits i d'habilitats cortesanes. Vostè, anys més tard, reiterava que Madrid és una cort, i que tota cort es compon de dues coses: hi ha primer els de dalt, i després el públic que bada. Durant la seva primera corresponsalia a Madrid, amb vint i pocs anys, prest va copsar que en la política madrilenya només suren els buròcrates, els demagogs i els aduladors. A Madrid, escriu vostè, no hi ha lleis ni reglaments: hi ha amics, hi ha favors. El president Adolfo Suárez, en els seus anys bons, es referia al petit Madrid del poder com la gran cloaca madrilenya. Molt gràfic, i molt trist.

Ho podem canviar? Em fa l'efecte que no. Vull dir, no crec que puguem reformar el sistema i el tarannà de la política que es fa a la capital de l'estat. Els qui ho han intentat n'han sortit escaldats, perquè els atavismes històrics són massa feixucs. El que sí està en la nostra mà és canviar la inutilitat del nostre vot.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.