Una cosa és anar a cercar esclata-sangs i l’altre és trobar-los

Diumenge passat vaig anar a cercar esclata-sangs. O almenys aquesta era la meva intenció. No en vaig trobar cap.

Hi havia més gent dins la marina que per la Contramurada un bon dissabte matí. Açò sí, a diferència de la indumentària dels dissabtes al matí (que ve a ser com la roba dels diumenges), la marina era com la passarel·la Cibeles dels xandalls i la roba "aposta per anar d'excursió" (és a dir, aquella que deixem dintre de l'armari "per si un cas"). Ara bé, es veia venir d'una hora enfora qui eren els excursionistes més experimentats: les xiruques, el ganivet plegable aposta per a l'acció, els pinzellets per a espolsar la terra dels esclata-sangs, els paners de gran cabuda o fins i tot, la roba de camuflatge que alguns portaven (com si els esclata-sangs s'haguessin d'amagar quan els veiessin), denotaven aquesta saviesa boletaire. A diferència de mi, que em vaig canviar les sabatilles d'anar per casa per unes bambes qualsevol, i amb prou feina vaig pensar en agafar algun estri per a posar l'apreciat menjar. Res, així no hi ha manera de trobar ni una pebrada.

I és que, cercar esclata-sangs requereix de tot un protocol. Un coneixement que dificulta l'execució de la tasca quan t'enganxes a cada passa amb totes les mates que trobes, mentre agafes el ca, que et mira amb cara de "som massa petit per a passar per aquí, si no m'aixeques, no pas" i saludes a la gernació que trobes entre mata i mata, mentre intentes no caure amb la primera pedra que et trobes.

Diumenge vaig dinar d'un coc d'esclata-sangs. Però cap dels que me vaig engolir, el vaig trobar jo. I és que, una cosa és anar a cercar-ne, i l'altra és trobar-los.
–––
patrismoncada@hotmail.com