Les eleccions al marroc

El PJD ha superat per gairebé el doble de vots el nacionalista Istiqlal i ha relegat al tercer i quart lloc els anomenats partits del Rei, el Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) i el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), fundat el 2007 per un amic de Mohamed VI.

Aquesta victòria dels islamistes moderats és la segona al nord de l'Àfrica (la primera va tenir lloc a Tunísia) després de les manifestacions de la primavera àrab. El PJD, que s'haurà de col·ligar amb altres partits per governar, no qüestiona la monarquia i ha basat la seva campanya en la lluita contra la corrupció, l'impuls de l'anomenada economia islàmica (l'Islam prohibeix els préstecs amb interès i advoca per la responsabilitat social de la inversió) i el compromís de no imposar un estricte codi moral a la societat, encara que continua reservant a la dona un paper social secundari.

La reforma constitucional
L'eix clau d'aquestes eleccions ens ve marcat per la reforma de la Constitució que Mohamed VI va dur a terme durant el passat estiu, avançant-se a les protestes que havia despertat en tot el nord 'Àfrica la dita "primavera àrab". En vaig parlar fa uns mesos damunt aquest mateix diari. Basti ara recordar que la novetat fonamental que presenta la dita reforma és que el monarca ha de nomenar primer ministre el representant del partit més votat, a diferència de l'anterior Carta Magna que permetia al màxim mandatari designar lliurement el primer ministre. Però poques reformes més va fer la nova Constitució que fossin de calat perquè, com veurem, continua reservant al rei alauita l'última paraula en matèria d'economia, religió i seguretat.

Això, doncs, juntament amb l'anunci dels principals dirigents del PJD que no accepten cap mena de laïcisme, farà convergir segurament els interessos dels guanyadors amb els del monarca.

L'article 19 de la Constitució
Durant la primavera de 2011, un vent de revolta va bufar en el món àrab i, naturalment, aquest també va atènyer el Marroc. Milers de marroquins desfilaren pels carrers exigint reformes polítiques i la formació d'una veritable monarquia parlamentària. I entre les reivindicacions principals hi havia l'abrogació de l'article 19 de la Constitució (1), que simbolitza el fonament d'un poder absolut exercit en nom de l'Amir al-mu minin, el comandant dels creients o príncep dels creients (2). Per als manifestants de la dissidència (els joves del Moviment 20 de Febrer), tota reforma constitucional era una quimera si no es modificava aquest article de la Constitució. I això perquè l'article depassa el camp del que és simbòlic i religiós per fonamentar i legitimar un poder polític i legislatiu sense límits; un poder que, de fet, no està sotmès a cap mena de control.

Tot va començar després de la independència del Marroc (març del 1956). Aleshores, la monarquia estava en desacord amb el moviment nacionalista, que tenia com a objectiu l'elaboració d'un text constitucional. Després de la seva entronització (març de 1961), Hassan II va reaccionar i preparà ell mateix, amb l'ajut de juristes francesos i dels seus col·laboradors més propers, un projecte de Constitució que seria sotmès finalment a referèndum. Liberal i d'inspiració occidental, especialment francesa, el projecte de la Constitució de 1962 no es recolzava en cap mena de principi religiós que legitimés el poder del rei. Va ser aleshores quan dos polítics emblemàtics del Marroc, Allal El-Fassi i Abdelkrim Al-Khatib, proposaren la introducció d'un títol purament honorífic i simbòlic: el que feia referència al rei com l'Amir al-mu minin. L'article 19, doncs, va néixer d'aquest suggeriment. Per a aquells dos nacionalistes històrics aquest títol era bàsicament una marca, una afirmació de la identitat islàmica del país. Va ser, però, la justícia marroquina la que, empesa pel monarca, va fornir la figura real de la invulnerabilitat i la immunitat pròpies del màxim poder religiós que ara ostenta. Ho declarà la Cort Suprema en una famosa resolució de 1970, d'acord amb la qual les decisions del rei, príncep dels creients, no podien ser objecte de cap mena de recurs. Així doncs, Hassan II encarna des d'aleshores un poder inatacable, ja que el fet de ser "representant de Déu sobre la terra", situa el rei per damunt de totes les institucions polítiques, deixa sense efecte la separació de poders i el corona com a monarca absolut.

En el discurs de la corona de 30 de juliol de 1999, Mohammed VI va parlar de democràcia, dels dret de l'home i de la separació de poders, i no evocà en cap moment aquesta supremacia que li dóna el ser l'Amir al-mu minin. Però la referència a l'article 19 no va trigar. Quan començaren a sortir veus demanant la modernització de la monarquia i la necessitat de deixar de banda certes pràctiques anacròniques com el besamans, el rei va respondre fermament amb un discurs, el 20 d'agost de 1999, en el qual recordà que ell era el "príncep dels creients" i cità aleshores l'article 19 íntegrament.

Mohammed VI ha aconseguit dur a terme una de les reformes més simbòliques del seu regne: l'adopció d'un nou Codi de Família que reforça els drets fonamentals de la dona; i avançant-se als esdeveniments, ha promogut aquesta darrera reforma de la Constitució que haurà d'aplicar en el proper nomenament del cap del govern. S'haurà donat una passa, però aquesta no és suficient per construir una vertadera democràcia, perquè si bé els partits més propers al monarca no han tingut un bon resultat a les eleccions, tot fa preveure que el PJD no farà avançar el país vers la laïcització que, des del meu punt de vista, esdevé indispensable per construir una democràcia sense hipoteques. Perquè la democràcia no admet hipoteques, encara que aquestes es justifiquin en nom de Déu.
––––
(1) Diu l'article 19: "El Rei, Amir al-mu minin. Representant Suprem de la Nació, Símbol de la seva unitat, Garant de la perennitat i de la continuïtat de l'Estat, vetlla pel respecte de l'Islam i de la Constitució. És protector dels drets i de les llibertats dels ciutadans, dels grups socials i de les col·lectivitats. Garanteix la independència de la Nació i la integritat territorial del Regne dins les seves fronteres autèntiques."

(2) L'Amir al-mu minin, el comandant dels creients o príncep dels creients és un grau religiós, polític i social, que representa el cap suprem dels musulmans. Designava en els primers temps de l'islam el califa. El primer que el va dur va ser Omar ibn al-Khattab. El "príncep dels creients" és elegit segons les regles de la Xaria. Actualment, duen aquest títol el soldà de Brunei (un estat asiàtic situat al nord de l'illa de Borneo), i el rei del Marroc.