La ciutadania adormida: el repte de deixondir

La societat del benestar podia haver-se fonamentat en una "lògica ètica", en una "lògica legal" o una "lògica de l'intercanvi (econòmic)". Però els països més avançats van optar per aplicar els principis de la lògica de l'intercanvi per damunt de la lògica ètica i la lògica legal, fet que ens ha portat, en part, a l'actual crisi econòmica. No és coherent que sigui la pressió del mercat qui posi i tregui governants. Recordem que Lucas Papademos i Mario Monti no han estat elegits pels ciutadans, suprimint-se així un dels més importants drets constitucionals.

Crisi vol dir ruptura, trencament … i també esperança, oportunitat. Una crisi pot ser l'origen de la solució d'un problema. Una situació de crisi pot esdevenir un desafiament, i és en la crisis quan pot aflorar el millor de cadascun de nosaltres.

Hi ha qui diu que "rallar de la crisi es promoure-la". Potser sí, però personalment crec que el més perillós és amagar la crisi... i no lluitar per superar-la. No és lògic pretendre que les coses canviïn si seguim fent el mateix de sempre. L'adversitat ha de ser una oportunitat per canviar i millorar com a ciutadans. De fet els drets no s'atorguen: es conquereixen.

El problema és la crisi, afirmen polítics i ciutadans, però en sentit estricte el problema també és el sistema. Amb freqüència pensem més en els problemes que en les solucions, i la majoria de les persones gastem més temps i energies en parlar dels problemes que en afrontar-los. No oblidem que l'adversitat pot ser una oportunitat, i pot ser per això, un amic meu sempre deia "mai desaprofitis una crisi". És en temps de crisi quan les persones de vàlua demostren la seva capacitat.

Bobbio diu que la democràcia no és una qüestió de referèndums ni del nombre de votants: és un problema de ciutadania. Certament, l'autèntica democràcia descansa tant o més en el nombre de persones que contribueixen a formular la pregunta del referèndum que en el nombre de ciutadans que la responen.

Democràcia i ciutadania es fonamenten en un principi: que tota persona que vulgui participar pugui fer-ho. Ara bé, com s'adquireix la capacitat participativa? De la manera que s'aprenen moltes de les coses: practicant-la. Democràcia és elegir els nostres polítics cada quatre anys...i fiscalitzar-los cada dia. Democràcia és poder opinar i estar informat del que afecta a la meva vida quotidiana. Però malhauradament són nombrosos els ciutadans que juguen de "cul de bòtil", convertint-se en súbdits, en ombra dels altres, i deixen de ser "autèntics ciutadans".

A molts centres escolars de la nostra illa els docents han abandonat el vell mètode del "siéntate y calla" per aplicar el participatiu "levántate y habla", donant així la veu als escolars i convertint les aules en espais de ciutadania i de convivència. Però malgrat aquest esforç, donat que la qualitat d'un municipi depèn també de la distància existent entre els ciutadans i els polítics, alguns menorquins, en anar al seu ajuntament, tenen la sensació de jugar de "cul de bòtil" com a ciutadans.

La democràcia no és només un problema d'enginyeria electoral i de referèndums. Sense comunicació entre polítics i ciutadans no hi ha pròpiament democràcia ni ciutadania. Ara bé, l'adquisició de tota competència social comporta forçosament tres coses: primer pertànyer a un grup, segon ser valorat, ser apreciat pel grup, i tercer, tenir l'oportunitat de contribuir, d'ajudar a la millora del grup. Democràcia sí... però participativa i viva, ja que la democràcia sense veu... no és democràcia.

En època de crisi com la nostra hem de practicar, com diu el professor Salvador Giner, una austeritat joiosa, una austeritat entesa com una manera d'evitar l'opulència innecessària i socialment insolent. En sentit estricte, no és suficient que l'economia sigui solidària. És preferible que sigui justa i equitativa.

És evident que en moltes ocasions el polítics no estan a l'alçada de la seva retòrica, com tampoc els ciutadans estem a l'alçada del que cal esperar de nosaltres. Estem adormits, i a més la nostra veu com a ciutadans és dèbil, ronca o inexistent. Ara bé, no oblidin els polítics que el silenci és també una manera d'expressar-se, i recordin també que
"En las zones fèrtils i ben regades, les plantes competeixen entre elles per la humitat i per el l'aliment; però en les zones més dures i pobres de la muntanya, les plantes col.laboren entre sí per subsistir".