Les vicissituds d’un exiliat maonès

Acab de llegir el llibre de Miquel Triay Pascuchi, "Les vicissituds d'un exiliat maonès a França". El llibre es va editar el 1995 i supòs que no es deu poder trobar a Menorca; el que jo he llegit és de la biblioteca de la Fundació Rubió. En el llibre, en Miquel relata cinc anys de la seva vida, des de la partida amb el Devonshire, la matinada del nou de febrer de 1939, fins la vivència del final de la Segona Guerra Mundial, que ell va viure a Chartres, a pocs quilòmetres de les platges de Normandia, allà on es va produir el desembarcament de les forces aliades, i el definitiu retorn a Carcassonne, el juny de 1944. Després d'aquests fets, la biografia de Miquel Triay encara va ser llarga i interessant, amb el seu segon exili, el 1947, a Veneçuela. El llibre és una reconstrucció magnífica d'episodis i sentiments, i narra amb una senzillesa magistral aquells anys dramàtics en la història del segle XX. Miquel Triay era un jovenet en el començament de la guerra civil espanyola, va fugir del feixisme quan tenia 19 anys, i va viure la joventut sota el domini dels nazis a França. Tanmateix, la seva vivència francesa no va ser la d'acceptar la presència del feixisme internacional, sinó que el va combatre entrant en la Resistència, exposant la seva vida per això. El seu cas no va ser únic, dotzenes i dotzenes d'exiliats menorquins van viure la mateixa història. Tots haurien pogut contar la pròpia, però totes serien més o menys la mateixa. Han passat 15 anys d'ençà la publicació del llibre, en Miquel Triay es va morir. Fins avui no havia llegit aquelles memòries seves. Ara, en aquesta feina sobre l'exili menorquí, he pogut contactar amb la seva filla, Danielle Triay Royo, que conserva la memòria del seu pare com un tresor. Malgrat que sempre ha viscut fora d'Espanya, l'altre dia apareixia en el seu mur de facebook l'afirmació de "La meva ciutat es diu Maó". És una declaració de principis, no només lingüístics, sinó de presència d'una memòria que mai no perdrà. El dia de la Constitució, el president del Congrés, José Bono, exclamà que, si per la reconciliació hem de beure de la font de l'oblit, "bebamos de la fuente del olvido". Quina diferència entre Bono i Triay! Quina diferència entre la memòria i l'oblit! Quan llegim llibres com el de Miquel Triay ens adonem d'aquest temps arrabassat a la memòria d'un poble i ens fa mal escoltar aquesta convocatòria a la ignorància que fa el socialista Bono.