Un pis d’estudiants

Al llarg de la meva vida he conegut diversos pisos d'estudiants. En vaig conèixer a Barcelona, al final dels anys setanta. Després en vaig conèixer una partida a Palma, durant tots els anys vuitanta i part dels noranta. No només els vaig conèixer, sinó que també els vaig practicar. Els meus estudis van ser un poc rars: em matriculava oficial el setembre i m'examinava el juny o l'altre setembre; la resta de l'any feia feina a Ciutadella. Per aquesta causa, les visites estacionals a Palma eren freqüents i sempre vaig trobar l'hospitalitat dels estudiants, molt més joves que jo, que havia accedit per la porta dels majors de 25 anys. Podria fer la llista de pisos pels que vaig passar i seria molt llarga. Un curs, crec que va ser el 1985-1986, hi vaig anar a viure. No tots els professors compartien la meva idea de fer la carrera sense aparèixer per classe, i això va fer que acumulés una sèrie d'assignatures de cursos diferents, que vaig liquidar en aquella estada. En aquella ocasió vaig compartir un pis d'estudiants amb tres pollencins, un dels qual ha estat durant molts d'anys alcalde de Pollença. Cert que hi ha excepcions, però aquells pisos d'estudiants tenien un comú denominador: el desordre, el caos, els horaris entravessats, els llits sense fer, el xivarri, els armaris on les estacions de l'any s'estratificaven, la cuina ( ai la cuina!), i no parlem del bany.