Joan Francesc Mira: una nova traducció de l’Odissea

Si la llengua d'Europa és la traducció, com diu Umberto Ecco, la nostra és una cultura de grans traductors. Des dels clàssics grecollatins als autors contemporanis, s'han succeït al llarg del temps traduccions modèliques que enriqueixen, en aquell transvasament imprescindible, no només la nostra literatura, sinó també la nostra llengua. Un exemple paradigmàtic d'aquesta excel·lència és la col·lecció Bernat Metge, una extraordinària biblioteca bilingüe dels clàssics grecollatins de la qual no poden presumir, certament, totes les cultures.

Carles Riba, que va ser un dels grans traductors de la Bernat Metge, ens va deixar traduccions d'una qualitat excepcional com les tragèdies de Sòfocles i Eurípides i l'excelsa versió en hexàmetres de l'Odissea d'Homer. És possible que aquesta fita fes desistir altres traductors de realitzar noves versions de l'obra, llevat d'una bona traducció en prosa de l'any 2000 de Joan Alberich. Ara, més de seixanta anys després de la segona versió de Riba, Joan Francesc Mira ens brinda, també en hexàmetres catalans, una nova Odissea que actualitza la presència en la nostra llengua d'una de les obres fundacionals de la literatura occidental.

Ja l'any 2008 Jaume Pòrtules publicava un llibre extraordinari al voltant d'Homer, Introducció a la Ilíada, que li valgué el premi Nacional de Literatura de l'any 2009 i que és d'un interès excepcional per al lector interessat en el món homèric i l'hel·lenística. Un assaig de més de cinc-centes pàgines, erudit, generós, ple de saviesa, que té la virtut d'enganxar el lector tant pels coneixements que ens transmet com per la qualitat de la seva prosa. Després d'aquest estudi imprescindible, la nova traducció de Joan F. Mira té la virtut d'acostar l'Odissea al lector actual, a tot tipus de lector, gràcies a les característiques de la llengua emprada i a la naturalitat dels seus hexàmetres.

Perquè la primera característica que podem comentar és, precisament, el fet de la utilització del vers. Si bé és cert que hi ha magnífiques traduccions en prosa de les epopeies clàssiques (per exemple, L'Eneida de Miquel Dolç o la Ilíada de Montserrat Ros) també és cert que el vers acaba de donar el caràcter a les versions de la poesia èpica i n'augmenta, si la versió està ben feta, el plaer de la lectura. El castellà o el francès han emprat, preferentment, el decasíl·lab o l'alexandrí, però en el nostre cas l'hexàmetre clàssic s'adapta bé al ritme de la llengua catalana. Ja ho va demostrar Carles Riba en admirables adaptacions i ho ha demostrat ara Joan Francesc Mira amb que aquesta nova versió de l'Odissea que es llegeix amb una sorprenent naturalitat i una gran fluïdesa, tant pel que fa al ritme com a la sintaxi.

Mira es proposà, com diu a la introducció, "fer-ne una versió directa i transparent, per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d'uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura". I en efecte, aquesta nova traducció se'ns apareix molt propera, fàcil de llegir, amb un bon ús de la llengua actual i sense complicacions sintàctiques que ens obliguin a tornar enrere en el flux de la lectura. Jaume Cabré n'ha dit en una entrevista: "No tenc cap dubte: el millor llibre de què he gaudit enguany ha estat l'excel·lent nova traducció de l'Odissea que ha realitzat Joan F. Mira, perquè cada generació necessita una nova versió i una nova mirada sobre els clàssics"

Vegeu, per acabar, i com a mostra d'aquesta traducció, uns versos del cant XIX, cap al final de l'obra, en una escena de gran tensió dramàtica, quan per fi Ulisses arriba a casa, però encara no ha revelat la seva identitat: "Ella, escoltant-lo, vessava grans plors, i la pell es fonia. / Tal com la neu va fonent-se, pels cims de les altes muntanyes, / quan el migjorn la dissol allà on el ponent l'amuntega, / i, quan es fon, els rius creixen i corren i baixen plens d'aigua, / tal es fonien les galtes boniques pel plor que vessava