Un paratge modelat per la petjada humana

A Forma Vell s'han trobat restes d'un presumpte assentament talaiòtic, un grup de quinze sepultures excavades a la roca i diferents hipogeus; a Formet Nou es coneix un hipogeu i restes d'estructures talaiòtiques; a Formet Vell un altre hipogeu, amb capades de moro.

Però el jaciment més important fins ara, es troba dins la marina de Forma Nou, a llevant de la cala des Canutells, en el conegut Caparrot de Forma, situat entre sa Raconada d'en Quatre Rals i es Cap Gros. L'element central és el reducte des Castellar, un cap fortificat protegit per una doble murada de la part de terra. També s'ha de destacar la necròpolis d'hipogeus, fins a 31 coves d'enterrament que s'obren cap a la mar. Segons Lagarda(1), la seva cronologia aproximada podria ser del segle IV aC o una mica anterior.

HISTÒRIA
La presència humana ha estat constant sobre aquest territori, i amb ella la necessitat de defensar-se d'agressions externes a una contrada de fàcil accés des de la mar. És el cas de la torre i recinte defensiu de Sargossam Vell, que segons M. L. Serra podria ser del segle XIV(2), i de la torre de Forma Vell, avui escapçada. Una altra possible torre de guaita, del segle XVII, s'ha descobert a les excavacions duites a terme a la zona des Castellar de Forma Nou, erigida a partir de la pedra en sec d'altres construccions més antigues.

Dels segles XVIII i XIX en coneixem la construcció o reforma dels Formes que, com escrivia la setmana passada, van adquirir aquest aire clàssic de les seves façanes i jardins. Del XIX també en tenim constància per les observacions apuntades per s'Arxiduc.

CONTEMPORANIS
Pagesos i missatges han modelat cada pam de terreny amb la seva activitat, per la inexistent mecanització i una producció de subsistència, fins fa una cinquantena d'anys hi treballaven un bon grapat d'homes a cada finca, als que, durant l'època de llaurar i segar, s'hi afegia qualque jornaler.

Acabades les feines de l'era, feien net el sementer de l'any, deixant-lo ben eixermat i podat d'arbres. Les tanques havien d'estar el màxim d'aclarides abans de sembrar el blat. Com afirma en Pau Olives, de Santa Catalina, ses tanques eren com un jardí, veies ses parets aixecades i ben netes.

El contracte de Santa Catalina o Sargossam Nou, convingut entre les germanes Elvira i Mercedes Biali i Bartomeu Olives l'agost de 1948, estableix que l'amitger haurà de menar els sementers nets de cards cigrells i altres males herbes, i que haurà de cavar almenys dues vegades cada any els figuerals, carxofars i horts de fruita. A més de sembrar anualment sis figueres "de cristià".

Arribat el santmiquelanadal, darrera el llaurador passava el cavador, si hi havia un ullastrell o una caramuixa els llevava, bens i porcs també feien molta feina: el porc es menjava l'olivó, i dins el llaurat, uns i altres menjaven herbes com la cama roja i la bleda borda.

Per incentivar aquesta neteja, el mateix contracte estableix que el pagès podrà tallar, per al seu consum, la llenya de mata del sementer que s'hagi de sembrar cada any. En canvi, el "cap de ram" (d'ullastre) serà a mitges. El pagès també podia tallar la llenya d'obrar, la utilitzada per fer arades i barreres. De tant en tant l'arader hi passava un dia al lloc fent la seva feina.

De dins la marina, els lloc que en tenien, en treien els porcs que feien quaranta quilos, després els duien a la soll i els engreixaven amb fulles i figues de moro i farina d'ordi.

Durant la sega "l'amo" podia matar el bestiar oví necessari –generalment el més vell– per donar de menjar als esforçats missatges i segadors, com també durant els dies de tondre els bens. Per Pasqua i per Nadal tant en podien prendre pagesos com "senyors" a parts iguals, com es feia amb tots els fruits de la finca. L'amitger també es comprometia a dur al domicili dels propietaris les provisions o sumada una vegada per setmana: llet, fruites i verdures que hi hagués a cada estació.

En el cas de Santa Catalina havia d'aportar a les propietàries una gallina per Pasqua, un capó per Nadal i dos galls dindis per Sant Joan. A més els corresponia una tercera part dels galls dindis que es criessin, au domèstica que atresora una llarga tradició en aquests paratges; s'Arxiduc, en el segle XIX, manifestava que són visibles en grans bandades, sobretot al sud de l'illa, prop de Forma, i que abans de Nadal se n'enviaven al senyor, qui generalment vivia a Ciutadella o Maó, consideració a part mereixen els 900 o 1.000, d'entre 4 i 6,50 kg, que eren exportats cada any a la Península.

Com vam veure per les finques de Binidalí, un cop per setmana, alternativament, hi passava el carretó d'en Marc de s'Estany i en Rafel des Molinet, de les dues botigues de queviures de Sant Climent, als que les madones compraven sucre, oli, arròs, vianda... i poca cosa més. Aprofitaven fins a l'extenuació tots els recursos que donava la terra: pa, llet, formatge, patates, monyacos, ciurons, fruita, verdures, ametlles, caça, figues seques, sobrassades, botifarrons i ossos salats del porc.

Una activitat "complementaria" de la pagesia d'aquests llocs durant la postguerra, afavorida per la orografia de la seva costa i les penúries econòmiques, va ser el contraban, principalment de tabac i cafè desembarcat a Binidalí, es Canutells, es Pouet, s'Olivarda o una altra raconada accessible. Molts pagesos i missatges van ser traginers nocturns d'embalums i sacs que podien pesar fins a seixanta quilos.

No hi manquen els "secrets" o amagatalls en aquesta zona costanera de Sant Climent, molt sovint en els indrets més impensables –com correspon– i alguns amb una cabuda de més de 60 sacs. Tant n'hi havia ran del penyal, com dins la marina, un corral de les tanques, una cova o en el forat d'un "antigot" prehistòric. Però també al voltant de les cases, dins els hortals o els mateixos jardins, açò sí, dins clots ben tapats amb una llosa o una planxa de ferro tapada de terra i es trèvol ben rapat. També hi havia amagatalls ben dissimulats dins boers estables. En cas de necessitat, i per poc temps, n'arribaven a tenir dins les mateixes cases: ho van pujar dalt sa cambra petita, la vam tancar en clau i vam posar un armari davant sa porta. A un altre lloc van pujar un grapat de sacs de cafè dalt sa cambra amb el problema afegit de que s'havia banyat i l'havien d'eixugar, hi anava un home a treure'l al sol dins el figueral una estona cada dia.

Així i tot, era una activitat de risc, la guàrdia civil els "estrenyia" per descobrir els secrets, encara que es podia donar el cas que hi fos bé damunt sense sospitar-ho. No poques vegades, els traginers van ser perseguits i tirotejats en aquesta zona, un d'ells va ser ferit a un pulmó el 1961 un poc més envant de les cases de Forma Vell i un altre va ser mort el 1962 a la cala des Canutells, en terrenys de Forma Nou, com vaig relatar en aquesta mateixa secció(3).

Avui els traginers, els segadors amb la falç, els llauradors amb la colla, els cavadors de roques i les bugaderes ja són història, la nostra història. Actualment no hi queden amitgers en els set llocs que provarem de conèixer un per un els pròxims capítols; d'alguns es sembren els millors plans des d'altres llocs, es cria bestiar per carn, s'ha despertat un cert interès per les oliveres i també hi bruixola algun hortolà jubilat. El paisatge s'ha espesseït, els ullastres han guanyat un protagonisme que desconcerta els vells pagesos.

(1) Ferran Lagarda, menorcaweb.net/arqueologia.
(2) M. Lluïsa Serra, Revista de Menorca, 1962.
(3) "Contraban i contrabandistes de postguerra", diari "Menorca" febrer-març 2008.
–––
adsintes@telefonica.net