Riera i l’exili

El passat dissabte estava trescant per les cadenes de televisió amb l'esperança de trobar algun punt d'interès. Així va ser que vaig arribar a Informe Semanal, on vaig poder veure els darrers moments d'un reportatge que em va interessar. Per això, després, per internet, me'l vaig mirar tot. Es tractava d'un documental sobre diferents persones que avui s'ha reconegut en les fotografies que va prendre Robert Capa de la guerra civil espanyola i que formen part del legat conegut com La maleta mexicana, del que ja vaig parlar en un altre article. Em va captar l'atenció perquè entre aquestes persones hi havia un menorquí, Antoni Riera. En aquest cas, les fotos eren del camp de concentració d'Argelers, on Riera va anar a parar. Vaig poder escoltar la seva veu, com explicava l'experiència després de setanta anys, i vaig reflexionar sobre el silenci que acompanya aquell episodi de la nostra història. Com ja he dit alguna vegada, tenc en marxa un treball d'investigació sobre l'exili menorquí. Va començar com un repte humil i ara és l'empresa d'investigació més ambiciosa en què m'he ficat mai. Es tracta de recuperar el major nombre de vides d'aquells menorquins que van marxar a l'exili la matinada del 9 de febrer de 1939. Encara que no se sap el nombre exacte, hom calcula que serien uns 550. Està clar que, en aquest nombre hi sumem també aquells soldats i militars que, sense ser menorquins, servien a Menorca i també van partir. Si som estrictes amb la categoria "menorquins" podríem parlar d'uns 400 refugiats, entre homes, dones i infants. La llarga dictadura va fer que molts no tornessin. mai, altres, els que van regressar, en la majoria dels casos van guardar silenci sobre aquell episodi. Setanta anys després em vaig decidir a fer feina per a recuperar la memòria d'aquella gent. No és una tasca fàcil, a molts se'ls va perdre el rastre, a altres, l'hem d'anar a cercar molt lluny. Per tot això, el treball és extraordinàriament engrescador. En aquests moments tenc identificats, no tots encara localitzats, uns 300 exiliats. N'Antoni Riera era un d'aquests exiliats i jo no el tenia a la llista. Tot i que és de Fornells, va ser per la Televisió Espanyola que ho vaig descobrir. La reflexió ja la poden intuir: què poc sabem de nosaltres mateixos! Un fet de la transcendència històrica de l'exili ha estat ignorat durant tant de temps que és com si no hagués succeït mai.