Curiosament, va ser un filòsof marxista, Georg Lukács ("Thomas Mann", Grijalbo, 1969), el qui va definir el conjunt de l'obra de Mann sota aquest epígraf: "A la recerca del burgès". I és que, per a Lukács, Thomas Mann és un realista de rara fidelitat a la realitat, devot fins i tot de la realitat. Tanmateix, els seus detalls, les seves faules, les seves concepcions ideals mai no es queden en la superfície de la vida quotidiana. El que se'ns ofereix a l'obra de Thomas Mann és l'Alemanya burgesa, és la seva problemàtica interna intensament apressada, però de manera que la seva dialèctica condueix, per via natural, fins més enllà d'ella mateixa, i mai vers una perspectiva de futur encantada en el present, ni tampoc vivificada d'una manera entre utòpica i realista. Thomas Mann ofereix, en definitiva, una imatge consumada del món burgès en la plenitud de la seva problemàtica.
Salvant les distàncies, aquest mateix propòsit és el que jo vaig assumir quan, cap al 2002, vaig decidir que escriuria una novel·la que retratés la burgesia menorquina (especialment maonesa) de la Menorca del segle XVIII. M'ho posava de cara haver conegut la història d'una família d'immigrants que procedien de Cefalònia (grecs, per tant, però súbdits del dux de Venècia) que arribaren a Maó dins la primera meitat d'aquell segle. Em refereixo als Ladikós (un capità mercant de nom Athanasios Ladikós, casat amb Dicimira Antipa, natural de Liorna), els quals van venir a la nostra illa atrets per les mesures proteccionistes que els britànics havien ofert als comerciants i navegants que s'establissin a Maó.
Cito aquesta família i no una altra de les moltes que s'establiren a Menorca en aquella època, perquè els Ladikós (el cognom acabà per pronunciar-se "Làdico o Ladico") foren pràcticament els únics que resistiren i sobrevisqueren a totes les dominacions (la francesa , les espanyoles i les britàniques) i seguien al peu del canó el 1802 quan, després de la Pau d'Amiens, Menorca va quedar definitivament sotmesa a la sobirania del rei d'Espanya. I no és tan sols això: els Làdico, s'havien enriquit i havien ascendit per l'escala social fins el màxim, ja que Jordi Làdico (fill d'Athanasios i Dicimira) va ser batlle de Maó i, més tard, senador; i el seu nét, Teodoro Làdico, va ser diputat a les corts de la Primera República i Ministre d'Hisenda en el govern de Pi i Margall.
En conèixer, doncs, aquesta família jo vaig pensar que, si Thomas Mann s'havia inspirat en la seva per escriure "Els Boodenbrook", jo m'havia d'inspirar en els Làdico per escriure "Els Nikolaidis". Tanmateix, vaig ser menys ambiciós que ell i vaig tancar la novel·la a la segona generació, ja que el text narratiu, dividit en tres llibres, acaba a principis del segle XIX amb la figura de Jordi Nikolaidis. Em queda, per tant, el repte d'escriure una altra novel·la dedicada al segle XIX, que espero vèncer algun dia.
Però si avui us parlo d'aquesta novel·la i no de política internacional (a no ser que considerem la història dels Nikolaidis com un exemple de política –o d'economia- internacional) és a causa d'un fet que ha estat per a mi, no sols una gran sorpresa, sinó una immensa satisfacció: que, al llarg del 2011, un grup d'actors menorquins dugessin a terme un "taller de teatre" sota la direcció d'Antoni Cassares (director de la Sala Beckett, de Barcelona), que consistia a dur a l'escena un text narratiu. I el text elegit va ser la novel·la "Els Nikolaidis". O més exactament, la primera part de les tres que configuren l'obra. Aquest és, doncs, el passatge literari que s'ha transformat en text dramàtic per mor de l'acurada ploma de la dramaturga maonesa Aina Tur.
Quan el mes d'agost de l'any 2011 em van convidar a assistir a una mena d'assaig general de l'obra, en una sessió privada que es va dur a terme sobre l'escenari del Teatre Principal de Maó, vaig experimentar una de les emocions més fortes que he sentit mai en veure com aquells personatges que jo havia creat sobre el paper es transformaven en éssers reals, vull dir de carn i os, que estimaven, patien, odiaven i fins eren capaços de navegar i fer el cors amb una escenografia increïblement sòbria, capaç tanmateix de fer volar la nostra imaginació per fer-nos veure el que, de fet, semblava irrealitzable. Quin poder més gran, el de la literatura! Quina força, la del teatre ben fet!
"Trob que l'he de llegir", que és el títol que va triar Aina Tur per a la seva obra (títol que al·ludeix i incita clarament a la lectura de la novel·la) és un prodigi d'imaginació i de síntesi que esdevé capaç de mostrar a l'espectador una vintena d'anys d'aquesta família, que vol ser alhora una representació de la vida de Menorca entre el 1750 i el 1770, aproximadament. La literatura –i en aquest cas el teatre- no és sinó un exercici de "representació de la realitat", exercici que es duu a terme per mitjà de la imaginació i de la paraula. En aquest cas, de la paraula parlada (no llegida), que comporta també el gest i l'expressió corporal, en un marc –un espai- de tres dimensions: l'escenari d'un teatre.
No he posat cap mena d'objecció a l'obra que els actors i la dramaturga han dut a terme amb una increïble fidelitat. L'estrena, que va tenir lloc a Maó el passat mes d'octubre, va ser un èxit, i confio que les sis representacions que aquest grup d'actors ha preparat per dur a terme a Es Mercadal, Ciutadella i Maó entre el 29 de gener i el 6 de febrer, (algunes per a estudiants de batxillerat) també ho sigui.
Com a autor de la novel·la diré que "Trob que l'he de llegir" és el regal més bell que m'han fet mai. Vull agrair-ho profundament als actors que van tenir la iniciativa, al director Antoni Cassares i, especialment, a la dramaturga Aina Tur, que ha fet una obra ben feta. Espero que l'espectador s'ho passi bé i s'endinsi, a través del teatre, en aquesta Menorca de meitats del segle XVIII que va ser capaç de superar-se a ella mateixa, vèncer les dificultats i afrontar el futur amb ambició i coratge.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.