El peixet a aprèn a parlar i escriure

Una d'aquestes històries, lleugerament modificada en el moment d'escriure-la, i que trobaran a continuació, és la del peixet Miquelet. Com altres contes meus, és una mica estrambòtic, podríem dir-ne surrealista. Tal vegada gràcies a açò els meus néts l'han trobat divertit. És possible que agradi també als fills o néts d'algun de vostès, amables lectors.
(Conte infantil amb pretensions de surrealista)
Als meus néts

Hi havia una vegada tres germanets que es deien Gisela, Joan i Roger. Aquests nens tenien dins d'una peixera un peix que es deia Miquelet.
En Miquelet tenia el cos de color groc i els seus ulls eren verds, d'un color verd tan bonic com el de les fulles d'enciam que es prenien els tres germans quan dinaven.

A la peixera no hi havia cap altre peix, però en Miquelet tenia la companyia de na Gisela, en Joan i en Roger, que li explicaven contes i li cantaven cançons perquè no volien que el seu peixet s'avorrís.

Quan en Miquelet va fer un any, els tres germans van començar a ensenyar-li a parlar. Al cap d'algunes setmanes ja en sabia. I no va començar dient "Mamà" o "Papà" com fan els nens petits, sinó "Bon dia", "Bon vespre" i "Bona nit", i després, "Com estàs, Gisela?", "Com estàs, Joan?" i "Com estàs, Roger?" Com podeu veure, era un peixet molt ben educat.

Quan en Miquelet ja sabia saludar i preguntar als tres germanets com estaven, els papàs dels tres nens van pensar que ja que vivia tot sol a la peixera valia més que aprengués a llegir. D'aquesta manera, quan na Gisela, en Joan i en Roger fossin a l'escola o d'excursió, el seu peixet es podria distreure amb els llibres de contes que hi havia a la casa.

Però com que al peixet li costava molt i molt aprendre a llegir, els papàs dels tres nens van dir "Açò no és normal. Encara que en Miquelet semblava espavilat, no ho deu ser tant com crèiem. Ja hauria de saber llegir una miqueta. Avisarem al veterinari, que és el metge dels animalons, a veure què troba".

L'endemà el veterinari es va mirar els preciosos ulls verds del peixet i va dir a la família de la nostra història que en Miquelet no havia après encara a llegir perquè no hi veia prou bé, que li compressin unes ulleres.

Al cap d'alguns dies en Miquelet ja duia unes boniques ulleres de color de rosa. El peixet, que era molt presumit, es trobava molt afavorit amb aquestes ulleres noves, gràcies a les quals ho veia tot molt clar i va aprendre a llegir molt de pressa. Els papàs de na Gisela, en Joan i en Roger, ben contents pels progressos d'en Miquelet, van dir: "Aquest peixet és encara molt més espavilat d'allò que ens pensàvem al començament", i van continuar fent-li classes de lectura. Així, el simpàtic peixetó ben prest va poder llegir sense ajuda els llibres dels tres nens, i molts dies, quan na Gisela i els seus dos germans ja havien tornat de l'escola, en Miquelet, des de la peixera, els explicava els contes que s'havia llegit durant el temps que havia estat tot sol.
I tant si tenim un moix com si no tenim un gat, aquest conte s'ha acabat.