Retalls a l’estat de benestar i el conte de la lletera

Davant de les dificultats del sector públic els ciutadans estan sorpresos, intrigats i indignats. Sorpresos perquè abans de les eleccions els polítics aprovaven nous projectes d'inversió i comprometien subvencions que suposaven una gran despesa i al cap de no-res les finances públiques es veuen en una situació lamentable. Intrigats perquè ningú hagi advertit del naufragi al que es dirigien els comptes del sector públic. Indignats perquè es redueixen serveis públics essencials que fa anys que vénen funcionant de forma satisfactòria i que no han contribuït especialment a generar el dèficit públic. La gent veu que paguen justos per pecadors i no està d'acord amb la retallada de l'Estat de Benestar.

És evident que hi ha hagut una gran manca de previsió durant molts anys; no dels darrers quatre, sinó des de fa més d'una dècada, i per tant és responsabilitat de polítics de tots els colors. El dèficit públic actual s'ha creat perquè han disminuït els ingressos, mentre que les despeses, malgrat les retallades, s'han reduït molt menys. Els anys d'expansió, els ingressos augmentaven, però alguns impostos estaven lligats a l'activitat immobiliària i s'haurien d'haver considerat com ingressos extraordinaris. Amb aquests recursos temporals no només es van escometre inversions puntuals sinó també despeses ordinàries, que ara s'han quedat sense finançament. El problema és que, quan es fa el pressupost els impostos es consideren ingressos ordinaris. És urgent una delimitació més fina que exclogui d'aquesta categoria els ingressos lligats a activitats marcadament cícliques, com la construcció o els beneficis empresaris. Aquests ingressos extraordinaris només haurien de finançar inversions extraordinàries i mai despesa corrent.

Com a qüestió de fons, convindria que l'Estat s'abstingués d'encoratjar sectors inestables, com el de la construcció. Els anys del darrer boom són l'exemple d'allò que no s'ha de fer: el sector immobiliari precisava frens a la seva expansió i en canvi era estimulat per inversions públiques desmesurades, la construcció d'habitatges públics de protecció oficial per a la compra i les bonificacions fiscals als ciutadans que adquirien habitatges. No s'ha de confondre el dret constitucional a gaudir d'un habitatge amb la inversió en la compra de l'habitatge. Per molts ciutadans comprar un pis ha estat una trampa i ha donat lloc al problema social dels desnonaments, que ocasionen la pèrdua de la seva llar a persones sense recursos, que encara poden quedar endeutats amb els bancs. Altres països donen prioritat al lloguer en les seves polítiques d'habitatge i aquest hauria de ser el camí a seguir. Les promocions de protecció oficial s'han d'adreçar al lloguer i no a la venda, ja que ocasionen unes distorsions del mercat incompatibles amb el seu esperit social.

Finalment, caldria regular l'activitat del sector de la construcció per evitar que es comencin promocions immobiliàries sense garantia de col·locació en el mercat. El sòl és un recurs escàs i que provoca efectes externs negatius (consum i contaminació d'aigua, destrucció del paisatge,...). Cal evitar un ús abusiu que, a més, enlloc de permetre que el preu sigui assequible, agreuja fenòmens especulatius, bombolles de preus, que quan esclaten generen problemes econòmics i socials de molt difícil solució.

Un altre problema amb el que s'enfronten les finances públiques és el de les càrregues de l'endeutament. Ha estat freqüent que les despeses d'inversió hagin estat desplaçades cap al futur mitjançant diverses argúcies com la concertació de crèdits amb amples períodes de carència, la utilització de contractes d'obra amb pagaments futurs o la signatura de convenis plurianuals amb empreses públiques, Consorcis o Ajuntaments, que eren els que s'endeutaven i als que cada any es donava una subvenció per pagar les amortitzacions.

S'ha arribat a dividir en diversos anys les subvencions per actuacions corrents fetes un any. Es tracta de l'ús de la comptabilitat creativa per ajornar el pagament de les despeses. D'aquesta manera es desvirtuen els pressuposts públics, ja que no recullen els ingressos suficients per finançar les despeses, que es confia que es pagaran amb ingressos futurs, una manera d'actuar digna del conte de la lletera.

Aquest és un dels motius perquè ara s'hagin de reduir despeses en la sanitat i l'educació: cal pagar les amortitzacions de les inversions faraòniques dels anys anteriors: aeroports, parcs temàtics, teatres, museus, xarxes d'AVE. El dic de Ciutadella fins ara ha costat 85 milions d'euros; Palma Arena va pujar a 110 milions; IB3 va començar a funcionar amb un pressupost anual de 125 milions i el 2012 disposarà de "només" 30 milions. El cost de construir una escola no arriba a 4 milions d'euros. Espanya s'ha convertit en el país de les meravelles on els millors arquitectes i enginyers del món han fet realitat els somnis dels polítics. Quan es feien les obres hi havia feina per molts treballadors i beneficis per les grans constructores que cotitzen a l'IBEX 35. No estranya que molts d'aquests polítics guanyessin les eleccions. Ara s'han de retallar les prestacions sanitàries i educatives i les inversions en recerca (I+D) per pagar els crèdits! Aquesta és la gran aportació que han fet els nostres dirigents a la prosperitat de la nació.

És imprescindible que es limiti el finançament futur de les inversions, eliminant els períodes de carència i autoritzant que només es facin aquelles que permet una previsió conservadora dels recursos ordinaris. Igual que un particular o una empresa quan s'endeuten s'asseguren de què tindran prou recursos per pagar els crèdits, l'Administració ha d'estar obligada a fer aquest càlcul prudent que, actualment no és preceptiu. Açò és tan més necessari quan els polítics tenen grans incentius a fer grans despeses, que posen contents als electors, i a deixar el seu pagament pel futur, perquè el seu horitzó temporal mai supera els quatre anys.

Cal controlar els ingressos i les despeses, però, a més aquest control ha de ser efectiu. Actualment ja hi ha alguns controls que han estat burlats, perquè quan els tècnics informen sobre l'existència d'irregularitats, la llei dóna als polítics la darrera paraula, el poder de decidir. La reflexió s'imposa: estan els polítics per damunt de la Llei? És possible deixar el seu control a unes votacions quadriennals on els ciutadans només veuen la despesa que es fa i no els deutes que es deixen? És necessari que hi hagi instruments perquè les lleis es compleixin; l'incompliment de l'equilibri del pressupost per part dels polítics no pot quedar impune. La sanció ha de ser exemplar i immediata.

Un pressupost o una despesa amb un informe negatiu no s'hauria de poder aprovar.
En aquest sentit és molt significativa la situació del control extern. Mentre que les societats privades han d'auditar obligatòriament els seus comptes, les Administracions estan sotmeses a l'informe del Tribunal o Sindicatura de Comtes. Aquests informes es realitzen en uns terminis tan amplis que tenen poc interès i se centren en qüestions més de forma que de fons, la qual cosa fa que es detectin escasses irregularitats i les que s'identifiquen no suposen cap sanció. A la pràctica ha estat més efectiu el control de la premsa i els partits polítics que el d'aquests organismes. A més, en l'Administració Local no es fan informes individuals sinó globals, la qual cosa dificulta l'atribució de responsabilitats als Ens Locals incomplidors. Caldria homogeneïtzar el tractament públic i el privat, amb unes auditories que constituïssin un examen imparcial de la legalitat, fetes en terminis molt més curts, centrades en la recerca d'autèntiques irregularitats, la detecció de les quals comportés sancions com la pèrdua de les subvencions de l'Estat o la suspensió immediata en el càrrec dels responsables.

Els ciutadans sempre hem estat desarmats davant del poder. La Revolució Francesa es va fer per garantir que el Rei, els nobles i l'Església no abusessin de la seva preeminència en contra de la llibertat del poble. És trist que al segle XXI alguns polítics sense miraments hagin abusat del poder que els ciutadans els han donat de forma legítima per actuar en contra de les lleis i dels interessos generals. Cal posar més límits per controlar la forma com s'ingressen i gasten els recursos públics, que són recursos de tots. I és necessari extremar els controls perquè els polítics no incompleixin la llei impunement. Aquesta és la millor garantia de l'Estat de Benestar: resguardar les seves finances contra els abusos de polítics sense escrúpols.