L’austeritat per fer front als reptes

No és fàcil parlar d'aquest mot en una societat que viu situada en la progressió del "tenir" enfront de la visió del "ser". Ser auster no es tracta senzillament en no consumir, sinó en la necessitat d'imposar-se unes normes, una conducta de vida, una forma d'entendre i de viure el quefer diari del nostre ser, del nostre caminar.

En èpoques llunyanes els comerciants utilitzaven l'intercanvi (= trueque, en castellà) com a eina de socialització laboral. Compraven allò que requerien amb allò que tenien, sense monedes, amb espècies, amb la intenció d'adquirir allò que necessitaven per consum o per augmentar l'estoc de les seves possessions. Avui, -tot i que la crisi ha posat d'actualitat novament l'intercanvi-, el consum es realitza a través de la moneda que estipula el grau de riquesa o pobresa social de les persones, els pobles i les nacions.

El consum, en si, no és dolent. Al contrari, el consum és necessari. El consum genera treball, augmenta els llocs de feina, i dóna a les societats una consistència social a través de la relació interpersonal que genera. Avui, per manca de consum, molts queden sense feina, es tanquen centenars de botigues i empreses, i es crea un alarma social que posa en entredit la forma de viure de la nostra societat.

El que és realment negatiu, al meu entendre, és caure en una actitud consumista. El que alguns han anomenat l'anarquia del tenir... "Consum" i "austeritat" no són paraules contraposades. Perquè en moltes ocasions només entenem per "austeritat" deixar de consumir. No podem caure en l'extremisme intel·lectual de pensar que qui no consumeix és auster, perquè, d'una forma o d'altra, tothom consumeix. El més important és consumir de forma austera.

Si cercam en el diccionari el significat de la paraula "auster", podrem llegir: "aquell que viu, obra, jutja, d'una manera rígida, severa, estricta". I encara més, "que implica rigidesa, severitat...". El consumisme és un distintiu clar, idò, de tot el contrari. Consumista ho serà aquell que viu, obra i jutja de forma flàccida, sense criteri. L'austeritat ha estat sempre un distintiu de les persones que han centrat el seu destí en el que realment és important: en Déu, en la Vida, en la Família, en els Altres, en els Necessitats.

I és que si ens endinsam encara més en el significat del mot, trobarem dos indicatius més: "l'austeritat és sinònim de senzillesa i moderació", i "l'austeritat és el compliment rigorós de les normes morals". Una persona austera no trepitja el llindar de la llibertat dels altres. Mai viu a costa dels altres. Ben al contrari.

L'austeritat és la norma de vida que ens ajuda a "viure pels altres", vivint, obrant i jutjant a favor dels altres des de criteris morals sòlids.

És tan fàcil com posar en pràctica el que diu la llei escolta: "aprenem a ser útils, i a fer servei; estimam el treball, i volem fer bé les coses; aprenem a estimar, i a jugar net". Si la norma és clara, l'austeritat és possible. I l'austeritat ens conduirà a un consum responsable i una societat més autèntica. Una utopia? Tal vegada.

Si en clau familiar o entre autèntics amics és possible, perquè no entre vesins?

Fins aquí, gràcies, i fins una altra.