Provincianisme

Com que dalt aquesta columna hi he posat 'provincianisme', algú em dirà que seria més adequat qualificar aquestes llenegades d'incultura. També, és clar. Però és de vostè que he après que el provincianisme és una de les formes més corrents i nostrades de la ignorància.

L'ús que fa vostè del concepte 'provincianisme' subverteix la definició del diccionari de la RAE, on diu que es tracta d'una "estrechez de espíritu y apego excesivo a la mentalidad o costumbres particulares de una provincia o sociedad cualquiera, con exclusión de las demás". Per a vostè, en canvi, el provincià és aquell que menysprea allò que li és propi i voldria ser com els de la capital. Sota un vernís de cosmopolitisme, no és altra cosa que un esnob. Enlluernat per tot allò que ve de fora, no s'adona que el problema és la seva mediocritat, la seva buidor, el no ser res i voler copiar. És, en definitiva, l'altra cara i la conseqüència de l'autoodi.

Aquest tipus de personatge a vostè l'enerva, fins el punt que en un article de l'any 1926 qualifica d'intel·lectuals semianalfabets i espessament provincians els periodistes que menystenen la cultura local en nom d'una presumpta cultura universal que, al capdavall, no sol ser altra cosa que la cultura local d'un altre lloc. Més encara: vostè considera que allò veritablement universal és l'ultralocal.

Per a vostè, el provincianisme és una de les principals malalties culturals dels espanyols: els de províncies miren cap a Madrid, i tots miren amb enveja cap a fora, cap als considerats grans centres culturals, amb una deplorable actitud d'emulació. "França és un país que va bé perquè té república; Espanya va malament perquè té monarquia", posa en boca de l'espècimen provincià. "Però això és un pur sofisma", li respon, "la veritat és que França és un país que va millor que Espanya perquè està habitada per francesos. Però això, que és el mateix sentit comú, no ho veu ningú, i per això se senten les coses que se senten".

A l'Ajuntament de Santa Margalida, a Mallorca, hi ha una placa de pedra en memòria de l'orientalista Joan Mascaró, fill d'aquesta vila. La placa recull una cita d'aquest savi: "L'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals, i fins i tot dins l'infinit". Preciós! Estic segur que vostè ho subscriu. Jo també, i molta altra gent, però li confés que em cau l'ànima als peus quan veig fins a quin punt la malaltia provinciana s'estén com un contagi dins el nostre poble, i afecta fins i tot els governants, inclosos els responsables de cultura (atenció: de cultura). Amb quina desimboltura i naturalitat es conformen —quan no se'n vanten— amb ser el darrer mot del credo d'una incerta cultura cosmopolita, per ignorància i negació de les pròpies arrels, i substitueixen un bon idò per un més universal pues!

Aquesta realitat, tan trista, crida com un cant de sirena al recés elegíac. Bé, tal vegada sigui aquesta la darrera estació de la dignitat. Potser som arribats a la consumació d'aquells versos de Ponç Pons, a 'Nura': "Sé que al món hi ha altres llocs de més verge bellor / Jo sóc part dels vuit vents que m'han fet menorquí / Terra humil i mortal som un nom sense orgull ( una llengua que el temps ha posat de genolls / Tot allò que la pàtria és el món deu ser cert / però el món que jo estim té les costes d'una illa".

Hi ha res a fer? Ho volem fer? Ho sabrem fer?
Fins la setmana que ve, si Déu vol.