Antoni Maria Alcover

Sembla una paradoxa que aquesta commemoració hagi coincidit amb l'ofensiva contra la llengua catalana desplegada des del govern que té l'obligació legal de promoure-la com a llengua pròpia del territori i amb actituds i prejudicis que, al cap de més de cent anys de celebrar-se el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, promogut i presidit pel propi Alcover, encara no han estat superats. Fa poc Sebastià Alzamora escrivia al diari ARA "(aquesta commemoració) és festa grossa i de precepte per a la llengua catalana, a la qual aquest colós de Manacor va dedicar els esforços de tota una vida. Uns esforços homèrics, d'acord amb l'empenta i la convicció extraordinàries que mossèn Alcover dedicava a les coses en què creia. I en la seva llengua, que és la nostra, hi tenia una fe tan de pedra picada com la que professava per les Sagrades Escriptures." Aquesta festa, tanmateix, es veu enterbolida per una política agressiva i contrària a tot allò que ell defensava i estimava.

Atès, però, que en aquesta secció parlam de literatura, farem referència a la faceta més literària de mossèn Alcover, tot i que no la podem deslligar de la seva tasca filològica, posada de manifest especialment en els seus llibres de viatges, publicats entre 1901 i 1923, fruit de les eixides que va fer a diferents territoris de parla catalana per al seu treball dialectològic i de confecció del diccionari, i també a l'estranger per ampliar la seva formació com a lingüista. I ho farem a partir d'una obra que es pot trobar amb facilitat: el seu Dietari de l'excursió filològica 1906, a cura de Maria Pilar Perea (Ed. Proa, 2006), que recull l'experiència del recorregut per cinquanta-dues localitats del Rosselló i la Catalunya occidental, fet durant l'estiu de 1906 amb companyia del professor alemany Bernhard Schädel, amb l'objectiu de recopilar informació lèxica, fonètica i morfològica dels llocs visitats.

El Dietari és un llibre deliciós, escrit amb la prosa vigorosa, de gran riquesa lèxica i plena de vivacitat de mossèn Alcover que recull, amb detall i dia a dia, l'itinerari realitzat pels dos filòlegs i la feina intensa que desplegaven des de la matinada (Alcover s'aixeca a les quatre per poder dir missa abans de començar la jornada) fins a la posta de sol. Al llarg de la narració, espontània, àgil, precisa, descobrirem com es realitzaven les enquestes filològiques, aspectes autobiogràfics d'Alcover, opinions sobre la societat i sobre qüestions polítiques, la seva passió per la llengua catalana, anècdotes divertides, personatges, penalitats del viatge per les contrades pirinenques de principis del segle passat o magnífiques descripcions del paisatge de muntanya i també d'algunes persones. L'obra és d'un gran interès i posa de relleu la vocació d'escriptor que tenia també Alcover.

Vet aquí un tast del Dietari i de la prosa alcoveriana: "No és una cabellera reial a l'aire, com la del Pi de Formentor que canta Mn. Costa i Llobera; són milenars de milenars de cabelleres reials, amollades, escabellades, arreveixinades, endiumenjant sobiranament, estupendament aquests fondals, barrancs, recingles, turons i cuculles; són milenars i milenars de soques, moltes més gruixudes que el cos d'un home, dretes com un fus, altíssimes, algunes de vint i fins de trenta metres, reblides de branques de dalt a baix, espesses com els cabells del cap..."