Al matí, diaris

Amb un bolígraf a la mà, si el diari és meu, en vaig senyalant fragments d'articles i notícies que en sintetitzen la informació o que m'interessen prou per a tornar-los a llegir més detingudament. Quan arrib a la darrera pàgina, faig marxa enrere i repàs aquestes parts senyalades. Moltes vegades, quan ja el tenc enllestit, deix el diari a la cafeteria on l'he llegit. Així, un altre lector pot aprofitar-lo mig digerit.

Hi ha qui creu que dedicar molta atenció a la premsa diària no és una manera prou sensata d'esmerçar el temps –a vegades prou escàs- de què disposa cadascú de nosaltres. Tal vegada jo podria aprofitar millor el temps que la premsa em té ocupat. Tanmateix, supòs que seguiré com ara, perquè fullejar i llegir diaris és una activitat que em resulta ben plaent, i com a jubilat que sóc –pobre en anys, però ric cada dia en hores-, em sembla que m'ho puc permetre.

Amb freqüència, davant d'un diari, quan arrib a les pàgines de la política espanyola i comencen a desfilar menyspreus, ironies, sarcasmes i fins i tot insults entre membres del PSOE i del PP, faig una salt olímpic i canvii de secció. Tal vegada no m'assabent com caldria de les vicissituds polítiques de l'estat que m'ha tocat patir, però m'estalvii enuigs i mal gust de boca.

Ara sóc en una cafeteria de la Gran Via barcelonina redactant aquest escrit. A prop meu, una bona part dels que hi esmorzen s'entreté amb els mateixos articles i notícies llegits per mi fa una estona, fet que em suscita algunes reflexions. Si em permeten la broma, senyors lectors, jo diria que els humans, en tants aspectes, som una mica com els cromos: sortim bastant repetits. I a pesar de la diversitat humana, repetits tant en els nostres hàbits quotidians com en la nostra manera de pensar i de comportar-nos. Ja ho sé que cadascun de nosaltres és únic i irrepetible, però malauradament tenim massa tendència al mimetisme, i també –per comoditat, peresa, manca d'imaginació o de coratge, etc.- menys sentit crític del que seria recomanable.

I ara, després del paràgraf que acaben de llegir, no sé si més propi d'un sermó que d'un article periodístic, els deix tranquils, lectors pacients. La meva filla m'acaba de dir per telèfon que el meu nét petit té una mica de febre, que si el puc anar a recollir de la guarderia. Com a bon i servicial avi, faré immediatament allò que la meva filla espera de mi.

No fa gaire, al Camí des Castell de Maó, vaig trobar-me un veí, una bona persona que conec des que érem al·lots. Passejava la seva neteta en cotxet, i jo li vaig dir, somrient, "Els rics exploten els pobres; i els pobres, l'àvia i l'avi." "Açò ho pots incloure en algun dels teus articles", va suggerir-me, també somrient.