Que no s’acabi la tertúlia

A la seva obra el fenomen tertulianesc hi té una presència molt destacada. Supòs que no podia ser d'altra manera, perquè un escriptor que se sentia cridat a plasmar la seva època abans que el temps no fes matx, no hauria pogut prescindir d'una realitat tan viva. Però és que, a més, vostè va ser un participant entusiasta i assidu de moltes tertúlies i, posat a escriure, les va convertir en un recurs habitual per encetar una discussió, extreure'n una anècdota o dibuixar el perfil d'un personatge. Quantes tertúlies esmenta als seus llibres? Em sembla que si provés de comptar-les perdria el seny: les que tenien lloc a l'Ateneu barcelonès, les d'artistes i escriptors al París de la bohèmia, la del Cafè Greco a Roma, les tertúlies menys pretensioses però no menys interessants de les poblacions empordaneses... tot un món!

Hi ha qui opina que en la nostra època, l'era de les comunicacions electròniques i les noves tecnologies de la informació, la tertúlia de cafè o de local social ha estat substituïda per les xarxes socials. Em sembla que no hi estic gaire d'acord. Ho consider com a mínim un judici temerari, perquè encara tenim poca perspectiva per valorar l'abast d'un fenomen tan recent. D'altra banda, discrep del fet mateix d'anomenar-les "xarxes socials". Seria més adequat dir-ne "xarxes virtuals", perquè aquesta és, ben mirat, la seva novetat. De xarxes socials n'hi hagut tota la vida, més o menys d'ençà que els homínids beneïts amb el do de la paraula vam començar a trescar pel món. Des d'aquest punt de vista, cap guru d'internet no ha inventat la sopa d'all.

I encara hi ha un altre aspecte que em fa arrufar el nas i li vull comentar, encara que n'Alèxia després em digui que sempre trob ossos en es lleu. Es tracta de la propensió a estrènyer el camp de visió més que a eixamplar la perspectiva. Aquelles tertúlies del seu temps, si més no les que vostè evoca amb predilecció, tendien a la complementarietat dels contertulians, a la confrontació de perspectives, a l'enriquiment del saber o la formació de l'opinió mitjançant el contrast i el debat. Idò les xarxes socials d'internet i altres espais virtuals de comunicació tendeixen al contrari, a l'autoselecció i la discriminació per afinitats. És molt fàcil trobar gent amb qui compartir alguna cosa perquè són de la mateixa corda que nosaltres, i açò està molt bé, però em sembla que d'una manera subtil i inconscient aquests estris ens abonen menen a una deriva segmentadora, tribal, sectària: no cercam el contrast i la complementarietat amb els diferents, sinó l'assentiment dels qui són de la mateixa corda. Si parlam d'afeccions o de gustos no hi ha cap problema, però en el terreny de les idees, de la manera com entenem la realitat i ens situam dins ella, diria que açò no deu ser bo.

Aquests dies passats, amb motiu de la vaga general, he percebut aquesta deriva d'una manera especialment nítida. Els espais d'intercanvi d'informació i opinions no donaven gaire cabuda als matisos: predominaven la comunió de seguretats, l'adulació mútua, l'eslògan i la consigna —a favor o en contra de la vaga. Allà on es donava la possibilitat de discutir —per exemple, als comentaris dels mitjans de comunicació a internet—, més que debat hi havia estirabots, insults, patètiques exhibicions de l'energumenisme més primitiu. Moltes desqualificacions fetes des del ventre i poques crítiques construïdes des de la raó i la intel·ligència.

Alguna cosa podríem aprendre del que vostè explica de les velles tertúlies. Internet —el mitjà— a priori no és ni bo ni dolent. Però tenc un dubte: si som nosaltres que l'estem fent així —i en aquest cas seria un mirall de com està el pati—, o si els qui controlen aquests espais influeixen d'una manera decisiva per convertir-nos a tots en un ramat d'idiotes. Perquè, al capdavall, algú encara es creu que internet és un espai lliure?
Fins la setmana que ve, si Déu vol.