Èxode i final d’una època

Seguim a l'Algèria colonial, on l'exèrcit clandestí de l'OAS, constituït per militars contraris a abandonar la possessió nord-africana i civils voluntaris, s'enfrontava al FLN, però també desafiava el centre de poder francès atemptant contra els representants militars i polítics. S'havia convertit en un veritable poder amb el suport gairebé unànime de la població europea. El 23 de setembre de 1961 publicava la "Crida als francesos", redactada pel grup establert a Madrid, convidant els francesos a solidaritzar-se amb la seva causa.

Des dels orígens de l'OAS, el territori francès metropolità es convertí en zona d'actuació preferent. A més de la campanya d'atemptats, inclòs el de la Borsa de París, va assassinar el batlle d'Évian, població on havien de tenir lloc les converses entre el govern francès i el govern provisional algerià. També ho van provar repetidament contra el president De Gaulle, amb diferents intents d'assassinat entre agost i setembre del 1961.

El FLN també havia traslladat l'enfrontament al territori metropolità, provocant una forta reacció de l'estat, tot i les negociacions obertes. A l'anomenada "Batalla de París", d'agost de 1961, es van produir detencions i violència arbitrària contra la població d'origen algerià. El següent mes d'octubre, durant una manifestació a la capital francesa, més de 10.000 algerians són internats en camps durant quatre dies enmig d'una violència incessant. El 6 desembre de 1961, el govern decretà la dissolució de l'OAS.

LA FUGIDA

Reprenem el fil del relat dels nostres testimonis, Tòfol Villalonga i Montse Melià. Enmig d'aquell esclat de caos i violència, amb na Montse embarassada i malalta del fetge, no tenien altre remei que cercar la sortida com més prest millor. Però no era fàcil, ja que l'OAS, infiltrada per tot arreu, intentava evitar de males maneres que els europeus se n'anessin. D'altra banda, en anunciar a M. Attali que en Tòfol acompanyaria sa dona malalta i tornaria, aquest –que no s'ho va creure gaire– l'arribà a amenaçar de mort.

Finalment, el diumenge 4 de març del 1962 van posar en pràctica el seu pla de fugida. Per sort van comptar amb l'ajuda de Damien Macon, un amic que tenia una vinya important tota voltada de mines i focus. Aquest home, relacionat amb l'OAS, arribà amb una furgoneta del jueu M. Attali, posà la porta corredora davant el portal de ca seva i van carregar un parell de maletes i un baül de ferro, era tot el que es podien endur. La dona i la filla van pujar darrera i en Tòfol al costat del xofer.

A mitjan camí li donà una pistola si jo te dic que disparis, dispara. Aquells dies hi havia controls a les carreteres, que tant podien ser de l'OAS com del FLN. En els vint quilòmetres que separen Hussein-Dey de l'aeroport van trobar tres controls, tots de l'OAS, que van poder passar per la influència de M. Macon.

A l'aeroport van trobar un veí seu que tenia una benzinera a prop de la seva botiga. Havia duit la dona i els fills a un pis de Marsella i tornava per enviar-los els mobles amb un contenidor. Al cap d'un temps van saber que el contenidor havia arribat a Marsella, però que dins la nevera hi havia el cap del seu amic.

INDEPENDÈNCIA I ÈXODE

Quinze dies després de la sortida de la família Villalonga, el 19 de març de 1962, el govern francès decretava l'alto el foc a Algèria. Però el clima de violència no cessà, l'OAS no acceptava la possibilitat que Algèria deixés de ser francesa i disparà contra els soldats del contingent francès amb nombroses baixes. El 26 de març una barrera militar impedia el pas d'una manifestació, es disparà contra els soldats, aquests obriren foc sobre la massa: 41 morts i 130 ferits.

Entre l'1 i el 15 d'abril el terrorisme va fer 167 morts a Alger, 30 europeus i 134 musulmans, inclosos deu enllitats a la clínica Beaufraisier. L'OAS aplicà la tàctica de terra cremada, del 15 a 26 de maig destrueix més de quaranta escoles.

En Tòfol, na Montse i na Brigitte, havien sortit d'Algèria el 4 de març, un parell de mesos més tard, entre maig i juny de 1962 es va produir el gran èxode: prop d'un milió de francesos d'Algèria i uns quants milers de musulmans van fugir a la metròpoli en condicions precàries.

El primer de juliol de 1962 (enguany fa 50 anys) la immensa majoria del poble algerià votà per la independència. Enrere quedaven 130 anys de domini colonial i vuit de cruels combats que van causar la mort de 30.000 francesos i centenars de milers d'algerians. En revenja, l'exèrcit no pogué impedir la massacre final de musulmans fidels a França. Aquella guerra, encoberta des de l'òptica francesa sota el terme de "missió de pacificació", s'intentà esborrar de la memòria col·lectiva com si no hagués existit mai.

LA TORNADA
Els Villalonga no es van dirigir a França, com la majoria de "pied-noir". Via Palma van tornar a Menorca, on el deu de setembre naixia la segona filla, Yolanda, i van operar sa mare del fetge.

Instal·lats a una casa de s'Arraval de Maó, van rebre dues cartes de M. Macon, qui els comunicava: Açò s'ha posat més malament que mai, jo també sortiré d'Algèria. Era gent benestant que tenia un balandre amb el que planejava navegar fins el port de Maó de camí cap el sud de França. En Tòfol, que s'hi sentia en deute per la seva ajuda en la fugida, l'esperà inútilment. Per una carta rebuda d'una tercera persona van saber que l'havien mort de tres ràfegues de metralladora. La dona va fugir a França.

Menorca no havia progressat gaire econòmicament, en Tòfol trobà una feina interessant a Barcelona, a l'editorial La Polígrafa, dedicada als llibres d'art i litografies numerades de Miró, Picasso, el Greco, Dalí. Com agent comercial d'aquesta casa viatjà per tota Espanya, però sobretot per França, Suïssa, Bèlgica, Holanda i nord d'Itàlia. En la seva ruta per França es trobà amb bastants coneguts d'Algèria, un d'aquests va ser el jueu Attali, qui havia pogut fugir cap a Marsella després d'ell, deixant tot el magatzem i les deu furgonetes de repartiment; com ja li havia avançat per carta, s'excusà de la seva primera reacció en anunciar-li que se n'anava d'Algèria: Tenies raó, perdona'm.

Cada quinze dies en Tòfol volava a Menorca el cap de setmana, fins que el propietari de l'empresa, Sr. Muga, li comprà un pis a Barcelona i s'hi va establir tota la família, que el 1967 augmentà amb el naixement de la tercera filla, Nati. Entretant venien de vacances a una caseta de sa Mesquida. Els anys vuitanta tornaren definitivament a Menorca, on en Tòfol va dur representacions, primer de Chapados Oro Vid i després del magatzem d'alimentació Can Sampol, on es va jubilar. Tot i així, durant tres o quatre anys va estar de conserge i restaurador del mobiliari a l'Ateneu de Maó, mentre el seu amic Paco Fàbregues n'era el gerent.

Arribats a la fi d'aquesta sèrie, hem de constatar que de la seva etapa algeriana en tenen records agredolços. Hi van fundar la família i fer bons amics, que recorden amb nostàlgia, però també van viure moments d'angoixa i fins i tot de perill. En Tòfol intercanvia correus electrònics amb "pied-noirs" i també amb un "moro" de Fort-de-l'Eau. De vegades s'ha sentit temptat de tornar-hi, però no ho han fet mai de llavors ençà.

–––––––
BIBLIOGRAFIA
Encara que he prioritzat el testimoni de Tòfol Villalonga i Montse Melià, també he consultat alguna bibliografia:
Serge Drout, "Algérie 1954-1962. Arret sur images inedites". FNACA, París 1992.
Jaume Gomila Huguet, "L'emigració menorquina a Algèria (1830-1850)". Revista de Menorca, 1989.
Jean-Jacques Jordi, "La vida de los maoneses en Argelia. Un pueblo de colonización maonesa: Fort de l'Eau". Revista de Menorca, 4t trimestre 1990.
Marta Marfany, "Els menorquins d'Algèria". IME-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
Guy Tudury, "La prodigieuse histoire des Mahonnais en Algérie". Lacour editeur, Nîmes 1992.
Ramon Usall, "Algèria viurà!. França i la guerra per la independència Algeriana". Universitat de València, 2004.