Els "Miquelets" enyorances des Canutells

En Miquel sortia amb son pare a calar nanses –escades amb gerret– quan la barca navegava a força de veles i rems, saps que n'he fetes de remades amb sa barca grossa. Els dies de mal temps també patien els que esperaven a terra, de les casetes no veien venir els pescadors fins que no eren davant sa cala, ja que els penyals de banda i banda de la boca són alts.

En Miquelet feia les poperes de manera artesanal: agafava una carta (de la baralla) li donava la forma cònica d'una aluda i la clavava a terra, hi col·locava quatre o cinc hams lligats, i finalment hi tirava el plom fos. Per fer les calamareres en lloc d'hams emprava agulles de cap. Amb un ganivet llevava les rebaves, feia el forat per passar el volantí i les embolicava amb moltes voltes de fill blanc.

També feien els capcers amb dos o tres trossos de suro i un pal per la "bandera" que servia per localitzar-los. En els dos caps dels palangres, entre capcer i pedral, hi posaven una "suspesa", un suro per a mantenir-la més recta. Quan amarraven la barca al moll, posaven un suro circular per enmig del cap fermat a terra, per evitar que entressin rates dins la barca, com que el suro rodava no el podien sobrepassar, caient a la mar, que, segons n'Anna Cerdà, abans duia moltes pedres tosques, negres i lleugeres.

En Miquelet, casat i amb quatre fills, hagué de deixar l'ofici de pescador per altres de terra seca. Va fer de bijuter a Can Robert i de sabater a la fàbrica dels Aloy. Una temporada s'enrolà amb una barca del bou, a manca de feina s'agafava al que podia. Però mai deixà la seva afició per la mar i la pesca.

ESTADA D'ESTIU

Per als fills d'en Miquel es Canutells era un món entranyable. Si hi eren a temps, anaven de Maó a Sant Climent amb la galera d'en "Jandro" i, amb es blander des sol, partien cap es Canutells a peu, com a molt tenien una bicicleta per dur-hi els trastos damunt. S'agraïa l'aturada als bancs de l'ombra de l'alzina de Formatell. Els pescadors que pujaven a Sant Climent, de tornada duien el pa encomanat pels altres, menjàvem pa de quatre dies, que llavors aguantava molt de temps.

Els de can "Magat" –sobrenom derivat de Mussuptà Amagat– tenien el privilegi de baixar amb el cotxe d'en Toni o en Perico quan començaven la temporada, que hi anaven a desar i a portar-hi un sac de patates, cebes i altres provisions, pagant el peatge d'un duro en passar per Forma Nou. Quan hi estaven establerts deixaven el cotxe a Formet Nou i davallaven amb bicicleta, o a peu de per Cogollonet que era més curt.

RECORDS D'UNA FILLETA

La seva filla gran Anna (1927), recorda que tenien l'excusat més amunt de la caseta, amb una cortina de saca. A la nit hi anaven amb una espelma o llum de carbur, però el que li feia més respecte eren els nombrosos dragons que hi havia. Dels perills de les criatures marines, té ben present el pic d'una aranya, es va tornar negre fins dalt. Per aplacar la coentor li posaren oli amb camamil·la.

Però estava avesada a la mar des d'al·lota. No hi ha cap dona que hagi agafat tants crancs peluts com jo, i de raors també. De la tèquina saltava a la barbada per agafar crancs amb un fuset (garrotet d'ullastre) fet per son pare, que passava dins els forats per darrera, si estiraves una mordala no te feia res, quan les tenia totes dues defora sí. De vegades n'omplia un talec i a més n'embolicava dins el doblec de les cames dels calçons de soldat que duia.

Tant n'Anna com el seu germà Paco ajudaven son pare a calar els palangres pels raors, i també amb el volantí, una pesca que no enroques mai (viuen dins l'arena). Com a esca empraven calamar i gambes fetes amb el salabre a la mateixa cala. Una vegada, en Paco i un altre company van calar pels raors, però van agafar una mola de xòrics que van deixar els palangres tot embullats. Es van endur els xòrics a Maó i els van vendre a duro cada un. En van treure prou per comprar dolços i arròs abans de tornar.

Si s'agafava una tortuga marina era devora el capcer, Déu mos guard d'un mos de tortuga. N'Anna en va menjar una vegada que n'agafà en Xec Reynés. Treta de la closca per darrera, té molt de sang i sèu, hi queda poca carn per fer-ne bistecs. La van fer amb fesols, ella en menjà pensant que era carn de vedella, quan li va dir que era tortuga li va fer oi.

LLUNA DE MEL A "VENÈCIA"

Anna Cerdà Orfila es casà amb Carlos Sintes Pons "Marussa". Sobrenom que li venia del seu conco en Joan, reconegut per la seva interpretació de la sarsuela Maruxa a l'Orfeó Maonès.

El casament tingué lloc el dissabte 9 d'abril de 1953. Immediatament van emprendre el viatge de nuvis "una setmana a Venècia", o sigui, a la caseta des Canutells. Un amic els va dur en cotxe fins a Forma i van arribar a peu. Quin avorriment de nuviances!, allà baix només hi havia en Perico "Retall". Per sort van tenir bon temps i pogueren sortir a pescar.

Tenien una tèquina a la petita cova ran d'alga, on sortia una font que obligava a banyar-se fins a tall dels genolls. El segon dia van sortir de pesca amb el rall, a ple dia, ella sia o voga amb els rems, mentre ell mirava el fons amb la ullera fins que n'Anna, dona de caràcter, va insistir: si no me deixes mirar amollaré es rems. Van agafar dues cigales i dues cranques, que van embolicar amb "roba de soldat", que no es desfilava amb les punxes de les closques com la de saca. Cada dia les posaven en remull a la mar i les tornaven pujar perquè aguantessin fresques. Fins que el dissabte hi anà la família, donant per acabada la lluna de mel, i menjant-se les cranques i les cigales.

RES NO SERÀ IGUAL

N'Annita atresora fotografies i papers, fidels testimonis d'un temps que no tornarà, com els de la tèquina que el 1942 tenia enrolat de patró a son pare, en Miquel, i com a mariner en Ramon Orfila, germà de n'Aina, la seva dona. Llavors s'havia de segellar puntualment la llicència a Comandància de Marina, que es trobava en el cap de cantó del Camí des Castell amb el carrer des Comerç, davant Can Fortuny.

Però els seus records més indelebles, després de mig any de la pèrdua del seu espòs, els reviu intensament quan rememora aquella cala de la seva infància i joventut, amb la gent que hi habitava, les bones pescades, les vegues, el contacte íntim amb la mar i la pau que s'hi respirava abans que la metamorfosi del procés urbanitzador i l'avenç del ciment en canviés la seva fisonomia. Per açò mateix no tornarà calcigar es Canutells, no vol rompre l'encís de reviure aquella altra cala, tan present a la seva memòria com real en el sentiment.
–––
adsintes@telefonica.net