Pares i mares, per l'educació en català

Malgrat la poca publicitat que se n'ha fet a favor (i els dolls que n'hem hagut de patir en contra), la gent sap que només l'aprenentatge amb el català com a llengua vehicular garanteix que els al·lots de les Illes Balears arribin a dominar amb una mica de fluïdesa les dues llengües oficials. Els que aprenen en castellà, que ja és la llengua dominant dins la societat, només saben bé el castellà. El català, en canvi, el dominen, a tot estirar, com una llengua forània o estrangera. Però després el necessiten per poder competir amb igualtat d'oportunitats en el si de la nostra societat. Per tant, escollir l'ensenyament en castellà només es pot fer per una profunda ideologització o per desconeixement del medi.

Una mare castellanoparlant expressava de manera molt gràfica per què havia escollit l'ensenyament de la lectoescriptura en català per al seu fill: "Yo no sé catalán. Yo no se lo puedo enseñar. Solo se lo pueden enseñar en la escuela". Sentit comú a prova de bomba, d'una mare que vol el millor per al seu infant. Perquè sap que, aprenent en català, no perdrà tampoc el castellà (que també aprendrà), sinó que acabarà dominant bé les dues llengües. I, si en domina dues, accedirà molt més fàcilment al coneixement d'una tercera, i d'una quarta. Que, per cert, també li faran falta.

Al PP –i al govern format per l'extrema Espanya d'aquest partit – li ha sortit el tret per la culata, tot i que segur que ara intentaran dissimular-ho i diran (algú ja ho ha dit) que no han fet sinó permetre que tothom pogués escollir lliurement. Segons informacions, només entre un deu i un quinze per cent dels pares han escollit l'ensenyament de la lectoescriptura en castellà per als fills. Això implica que el consens social sobre quina ha de ser la llengua vehicular a l'ensenyament, a les Illes Balears continua sent total i absolut. I que el Govern ha actuat amb una lleugeresa i una irresponsabilitat espectaculars, intentant obrir una discussió, i una brega, que ens podem estalviar completament. Com s'acaba de demostrar.

Particularment, no veig cap contradicció entre el fet que el noranta per cent dels ciutadans d'aquestes illes optin per una Educació en català i el fet que el PP tengui majoria absoluta. La gent és moderadament regionalista (abans que res ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers, com demostren tots els estudis que plantegen aquesta qüestió), conservadora, acèrrima del sistema de lliure mercat, liberal mediterrània, catòlica epidèrmica, anticomunista, contrària als sindicats en general, al·lèrgica als programes que tendeixen a la igualació social, antisocietària, poc partidària –almanco aquells que treballen- de pagar a ningú el subsidi d'atur, contrària a pagar impostos i profundament individualista. Per tant, posant idees i aspiracions a una banda i a l'altra de la balança, molta gent que optarà perquè els seus fills siguin educats en català, també ha optat (i optarà en el futur, no ens enganyem) per votar el Partit Popular.

De tot el conjunt de pares i mares que han escollit llengua per a l'aprenentatge de la lectoescriptura per part dels seus fills, el grup que em preocupa més és el deu per cent que ha escollit diferent de la resta. Certament, com a minoria lingüística (i nacional) tenen uns drets. Però exercir-los desatenent al funcionament del conjunt de la societat només suposarà un prejudici per als seus fills i per a les seues filles. En acabar la seua escolarització obligatòria, és molt més probable que, entre aquests infants, n'hi hagi més que no entre la resta que no dominin bé les dues llengües oficials. I, encara, mentre segueixin els primers anys de formació, constituiran un gueto que generarà un desavantatge en relació als alumnes matriculats dins el sistema regular (vull dir, dins allò que ha escollit el noranta per cent de la població).

Els pares d'aquests infants haurien de fer un acte de responsabilitat i no deixar que quatre energúmens que voluntàriament es posicionen al marge del conjunt de la societat, per purs prejudicis nacionalistes, marquin l'agenda d'uns nens que, al cap i a la fi, no en tenen cap culpa.