El carrer és nostre

Quan ton pare era petit, acostumava moltes vegades a jugar al carrer. Amb els meus cosins i veïns, jugàvem a amagar, a "pies quietos", i quan s'atracava Sant Bartomeu, agafàvem les garneres, les transformàvem en cavalls i celebràvem les nostres pròpies festes a peu de carrer. Teníem de tot! Fabioler, caixer batle i capellana! Poder jugar al carrer era fantàstic, sense haver-nos de preocupar si cada dos per tres passava un cotxe. Allà convivíem, ens socialitzàvem, con diuen els sociòlegs, i compartíem experiències, alguna pelada al genoll i a l'estiu refrescos de Cas Xifoner. Eren altres temps, petitó.

Ara que ja no és ton pare qui juga, sinó tu, veig que cada dia és més difícil recuperar el carrer. Ens l'han pres els cotxes. Millor dit, hem deixat que els cotxes ens el prenguessin. Cada dia és més complicat trobar un lloc segur on poder fer volar la imaginació. De cada vegada, ens encauem més en parcs i places, i perdem altres espais. Els adults ens hem tornat molt còmodes, volem emprar el cotxe a la mínima i massa vegades no ens donam compte que així envaïm un espai que no hauria de ser pel trànsit, sinó per l'oci.

Ja tenc uns quants cabells blancs, criatura, i ja han passat bastants anys des d'aquests temps en què jugava al carrer, amb els meus pares i oncles o bé asseguts a la fresca al costat de la meva àvia Xisca o bé vigilant-me de coa d'ull des de la finestra de casa. Segurament els temps han canviat, i no podem demanar que tornin temps passats. Però estic segur, petitó, que entre tots podríem recuperar més espai per a les persones. Sentiràs a xerrar de la peatonalització, paraula molt complicada que vol dir que els carrers són, primer, per als vianants, i només en casos molt necessaris per als cotxes. Fa temps, se sentia molt aquesta paraula entre els senyors que comanden. Ara, ja fa estona que no l'escolt. Darrerament només xerram de doblers, de crisi i de retallades. Tal vegada hauríem de recordar que, al final, som tots persones i que necessitam un espai per a la nostra vida social. Fa molt temps un senyor que caminava coix i a qui costava entendre (quan parlava i també quan feia segons quines coses) va dir que el carrer era seu. No, senyor, el carrer hauria de ser nostre, de tots.