Quina cosa més polida!

D'en Joan es van llegir un parell de relats breus —'Una terra roja', i 'L'epidèmia de grip'— i fragments de 'Nàufrags' i 'El laberint de les girafes'. De vostè, vam escoltar algunes de les pàgines delicioses que va escriure sobre la nostra illa: la seva descripció del camp menorquí, l'arribada a Maó pujant des del port, la divertida anècdota que li va succeir a Fornells amb un ratolí espavilat i un moix poruc, i, naturalment, la seva descripció del poble de Ferreries.

La veritat és que vam fer una xalada, com deim tant a Menorca com a l'Empordà. Sempre és un gust llegir o escoltar bona literatura: és com una gimnàstica que afina la sensibilitat i entona l'esperit. També perquè sentir-se dir que Ferreries 'si no és el poble més blanc del món, poc se n'hi deu faltar', comprendrà que és una ditada de mel prou agradable. Però també, i sobretot, perquè els lectors i lectores que van pujar a la tarima per recitar les paraules de vostè i d'en Joan eren una mostra viva, un reflex de la realitat plural, rica i agradosa amb què la nostra llengua és parlada avui al nostre poble. L'accent genuí dels ferreriencs de soca-rel, amb aquella vocal neutra a final de paraula que és quasi com una 'e' oberta, es va mesclar amb l'inconfusible deix anglès de n'Anne, la dolça sonoritat de na Stéphanie, originària de Bretanya, les altres pronúncies catalanes d'en Víctor, valencià, i na Neus, de Barcelona, i l'adorable vernís castellà que tenyeix les paraules de n'Ana, que essent de Madrid ha fet una viassa per aprendre a rallar en menorquí.

Em diuen que aquest "Enllaçats per la paraula" ha estat un èxit, una festa, a tots els pobles de Menorca. Com ha de ser. Perquè davant els intents reiterats de fer de la llengua una arma de confrontació, davant la irresponsabilitat d'uns governants que manipulen la llibertat lingüística per convertir-la en un instrument de segregació social i d'exclusió, davant el fracàs rotund i sense pal·liatius del seu intent de dividir els fiets i fietes d'escola per raons de llengua, davant la ignorància i la mala fe d'esgrimir les modalitats dialectals com a coartada per desprestigiar la nostra llengua i substituir-la pel castellà, davant totes aquestes lamentables i reiterades agressions, la gent normal, la gent del poble, la gent que vol viure en pau amb els seus vesins, ha respost de la millor manera que ho podia fer i ha donat una autèntica lliçó de civisme i convivència: fent festa i fent cultura, emprant la llengua per comunicar-se i per estimar-se, per unir i no per dividir.

La llengua, com el menjar, és una cosa saborosa que demana ser tractada amb simpatia i delicadesa. Sempre hi haurà una minoria que preferiran tirar-se els plats pel cap, i la temptació de deixar-se arrossegar per les provocacions a vegades és grossa. Però estic convençut que si contestam a la demagògia amb la paciència i la veritat, a l'amargor amb l'alegria sana, i a l'estultícia amb la saviesa de les persones normals, açò no pot acabar malament.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.