Menorca, capital Madrid

Tornem a la política, idò. Segons vostè, el millor exemple de la bona política derivada del principi de realitat és Enric Prat de la Riba; per contra, identifica l'arquetip dels vicis oposats en la política habitualment practicada a Madrid, la política de «les aparatoses, hiperbòliques baluernes de l'unitarisme castellà, que ni tan sols són castellanes sinó copiades del francès».

La política de transports és, segurament, un dels àmbits que deixen veure amb més nitidesa la mentalitat i les conseqüències del politiqueig espanyol de matriu típicament madrilenya. Primer va ser la xarxa nacional de carreteres; després, la xarxa ferroviària; i últimament, l'AVE. La repetició del model radial — totes les rutes neixen i arriben a Madrid— és un absurd geogràfic, econòmic i logístic. La persistència del govern espanyol a voler fer el corredor ferroviari central (Madrid-Saragossa-França) demostra una veritable obsessió ideològica que ignora les necessitats reals. El refús dels agents econòmics no madrilenys a aquesta infraestructura podria ser llegida com una simple col·lisió d'interessos particulars, però quan totes les institucions de la UE i tots els governs europeus, sense excepció, rebutgen frontalment el corredor central i aposten pel corredor mediterrani (Múrcia-València-Barcelona-França), hem de concloure que el problema és un altre. A Madrid consideren que el corredor central és una inversió. A Europa, el desaproven com un malbaratament inútil, gravíssim en temps de crisi. Però a Madrid no afluixen: només l'ideologisme dels governants i el desarrelament de les seves polítiques respecte a les necessitats reals, diverses a cada territori, expliquen la seva caparrutia.

I què hem de dir de la política aeronàutica? El bloqueig del transport aeri és, avui per avui, la barrera més greu que frena la reactivació econòmica de Menorca. Les rutes aèries són les artèries per on circula la sang de la nostra economia, basada en el turisme. El govern actual del Consell Insular de Menorca s'equivoca atribuint la paràlisi econòmica a presumptes obstacles ambientals o urbanístics: el nus del problema és que els avions no arriben a Menorca. El sentit comú, el realisme, la racionalitat econòmica i logística, porten a la conclusió que el desllorigador passa per abaratir radicalment el cost dels vols entre illes, i entre Menorca i Barcelona, ciutat amb la qual Menorca té una històrica i continuada relació comercial i social. Però una vegada més guanya l'ideologisme: la ridícula mentalitat radial de la política madrilenya ha portat a començar la casa per la teulada amb la declaració de servei públic dels vols Menorca-Madrid.

Me la veig venir: quan comprovem que el servei públic amb Madrid és tot el que ens donaran, i comencem a queixar-nos perquè no s'afronten les autèntiques solucions (Palma i Barcelona), a Madrid ens diran que sempre demanam, que no en tenim prou mai. I bé, que a la capital s'actuï d'aquesta manera no sorprèn, però que els governants menorquins hi col·laborin amb tanta ceguesa com entusiasme no té perdó. La setmana passada, al Senat es va votar una moció que demanava una política de transports específica per als territoris insulars: és de caixó. Idò el grup del PP anava a votar-hi en contra. La senadora menorquina al final va arrabassar una abstenció als seus col·legues (res de votar a favor d'una petició tan justa), i ho presenta com si hagués fet un ou de dos vermells. Amb aquest personal, ho tenim cru.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.
–––
(1) OC 11: 14 (Homenots, primera sèrie. El senyor Prat de la Riba).