Maó o la teoria del caos

Sota el meu punt de vista, la veritable particularitat de la vil·la de Maó escau en el fet que, des de fa dècades i per diverses circumstàncies que no puc comprendre, és un lloc on els seus successius governs municipals s'afanyen en el propòsit de transformar l'espai públic, element essencial de la vida urbana, en un enorme laberint on la mobilitat esdevé una experiència arriscada, una cursa d'obstacles a gran escala.

Certament, ens cal acceptar que la multiplicitat de funcions pròpies de la ciutat implica el sosteniment d'un complex sistema d'equilibris de difícil gestió. Però la tradicional manca d'una estratègia general en el tractament de l'espai públic maonès ha transformat la nostra ciutat en un lloc inhòspit, escassament atractiu, que convida a la fugida dels seus habitants cap el mon rural o altres indrets.

Així, si ens referim al trànsit rodat, a tota llum excessiu, Maó es caracteritza per una ordenació basada en l'original criteri d'interrompre la continuïtat del sentit de la circulació en un mateix carrer. Hom dirà que part de la xarxa viaria maonesa no va ser dissenyada pel trànsit de vehicles a motor, i és cert. Però també ho és que els successius canvis operats en el model circulatori de la ciutat semblen coincidir amb la intenció de dificultar al màxim el desplaçament motoritzat dels ciutadans de manera que, en determinats indrets, la mobilitat resulta quasi impossible. No és aquesta la percepció que angoixa a qualsevol conductor en trànsit pel nostre polígon industrial? Quina és la lògica d'un ordenament que obliga a giravoltar una i altra vegada pel desplaçament entre establiments situats a un mateix carrer?

Segons em va dir un responsable, es tracta d'evitar que certs desaprensius aprofitin una conducció sense obstacles per excedir els límits de velocitat màxima autoritzada. Si aquesta és la raó, vinc a demanar-me si no hi hauria altres mecanismes reguladors del trànsit, tals com el tractament dels paviments, l'establiment de radars, les mateixes dotacions policíaques, etc., per tal d'estalviar al ciutadà el suplici d'una ordenança irracional que, com deia abans, distingeix a Maó de la resta de conjunts urbans que hom coneix.

El segon exemple de contumàcia en el maltractament de l'espai públic es refereix a l'absurda concentració de l'escàs mobiliari urbà del què gaudeix la nostra ciutat. No pensi ara el lector que em refereixo als centenars, potser milers de pilones de tota gamma, materials i colors que, plantats a les voreres, amenacen als vianants sota pretext de protecció davant els excessos de certs conductors. Tampoc em disposo a lloar els originals criteris d'ordenació de l'espai públic portats a la pràctica a propòsit de la renovació del sector de l'Avinguda Menorca, per posar un desconcertant exemple d'allò que cal evitar.

Recorrent la vil·la, és prou notori que l'actual tractament del seu espai lliure prové d'un conjunt de decisions municipals que semblen oblidar que la ciutat és un sumatori de barris, tots ells necessitats d'inversió pública.

Així, a la manera de com la burgesia omplia d'objectes la seva llar, fa anys que els governants de Maó insisteixen en ofegar certs espais públics amb una continuada aportació d'artefactes. Com mostra, el sector urbà amb major pressió comercial que es correspon amb la cruïlla dels carrers sa Ravaleta i Nou on, a un espai d'aproximadament cinquanta metres quadrats de superfície, conviuen jardineres mòbils i fixes, metàl·liques, d'obra i de pedra, fanals de triple lluminària, fileres d'arbres fruiters de petita alçada, estàtues amb pedestal, bancs amb doble espatller, les inevitables pilones de tota casta i una amplia gamma de cadires, taules i tendals que dificulten fins a l'extrem la circulació de la gent.

En resum, mentre les persones tendeixen a un ús racional de l'espai públic, es diria que, a casa nostra, hi ha "forces" que ho impedeixen adoptant mesures en sentit contrari.

És clar que l'actual dinàmica de Maó podria resultar molt atractiva pels urbanistes, entesa com un cas singular o paradigma d'un tipus de mobilitat que hauria de ser presentat als estudiants de primer curs de totes les escoles d'urbanisme. Qui podria negar l'interès de la posada en pràctica d'aquesta innovadora i llarga experiència, a escala urbana, de la coneguda teoria del caos?

––––––
Nota de l'Autor: Finalitzada la reforma del Carrer de Sa Lluna, sembla que por fi s'encerta en la continuïtat del model d'urbanització que la ciutat antiga necessita. No obstant, persisteix la lamentable pràctica de sotmetre a una pretesa voluntat popular el disseny dels elements de l'espai públic, en aquest cas dels fanals.

El veritable exercici de la democràcia és no delegar en el poble la responsabilitat que correspon als que governen.