Ens estiren de la llengua

La setmana passada va ser l'aprovació de la infausta 'Llei Gornés', i quan encara no ens havíem refet d'aquesta desgràcia amb llinatge maonès, el Govern d'Aragó ha presentat un projecte de llei que estableix que el català parlat a terres aragoneses no és català, sinó aragonès oriental. A la senyora que promou aquesta estupidesa li diuen consellera de cultura, però ja sabem que el nom no fa la cosa.

Hi ha arguments a carretades que desqualifiquen aquesta darrera ocurrència del PP —sempre són els mateixos—, però bastarà considerar-ne un, atès que el recurs més eficient per detectar els disbarats és fer una comparació amb una realitat anàloga. Diu la consellera aragonesa que no accepten que des de fora de la seva comunitat es reguli la normativa de la llengua que parlen uns habitants del seu territori. Vostè s'imagina que el govern de Mèxic o el d'Argentina diguessin una cosa semblant respecte a la Real Academia de la Lengua Española? Els crits dels senyors que seuen a les cadires amb lletra d'aquesta noble institució travessarien l'Atlàntic, i bé que farien. Idò quina diferència hi ha amb el que es proposa des de Saragossa respecte al català?

Tot açò ens ha de preocupar moltíssim, però no ens ha de sorprendre, perquè no és nou. Convé, de fet, que considerem la perspectiva històrica per entendre què està passant. Ja al segle XVIII, la 'Sociedad Económica de Amigos del País' de Mallorca —un instrument creat per la monarquia borbònica per uniformitzar Espanya sota el patró castellà—, es declarava «deseosa de contribuir a la generalización del habla nacional», i deia perseguir «la desaparición del dialecto mallorquín (...), un paso hacia la mayor civilización de la provincia». Mossèn Antoni Maria Alcover, de qui he pres la cita, tronava: «Quina manera més original d'esser amichs del País... voler despullar el país!». I vostè, referint-se al tractament que França ha donat al català, identifica amb exactitud i contundència l'arrel del problema: «l'estat unitari, d'una manera deliberada, ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un 'patois' deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la seva llengua materna (...). Ha estat una trista, antiquada, antinatural política lingüística, apta només per a fomentar la mediocritat i la despersonalització de la gent1».

Espanya no és Uganda, sinó una còpia en flac de l'unitarisme francès: des de Madrid, des de Palma, des de València, des de Saragossa, els mateixos de sempre executen el mateix programa: ja sigui residualitzant l'oficialitat de la llengua —Llei Gornés—, o enarborant les modalitats dialectals per rompre la unitat del català —tàctica Bauzá, i ara el projecte de llei aragonès—, l'objectiu continua essent la liquidació de la nostra llengua comuna.

Però no tirem la tovallola. Vostè acaba la cita anterior dient que «les llengües, fins i tot quan arriben a determinats extrems de corrupció, són dures de morir». I mossèn Alcover, amb un voluntarisme abrandat, no dubtava que «la nostra llengua se defensa coratjosa, no hi ha forses humanes que la puguen aixellar, destronar ni esveir». Aquesta vegada no serà diferent. Depèn de nosaltres, i no amollarem es mac.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

–––––
1. OC 2: 333 (Aigua de mar. Contraban).