Aquest intervencionisme i menys-teniment del poble, o bé en la sobirania política d'un estat membre (ingerència, imposició de tecnòcrates) o bé en la dinàmica democràtica del conjunt de la unió, s'ha anat reproduint des de la signatura del Tractat de Lisboa, l'any 2007, que va substituir el procés de referèndums a través del qual s'havia de ratificar o rebutjar el Tractat Constitucional amb el que la UE havia de dotar-se d'una Constitució. El banc de proves dels referèndums no va anar "com tocava" i alguns països van rebutjar els continguts de la proposta. Finalment, van retirar la paraula al poble perquè és evident que si la gent no vota el que "toca votar" s'ha de fer d'una altra manera. Just a partir d'aquell moment van començar a tractar-nos, directament, d'imbècils.
En el context actual i amb la trajectòria d'aquesta hemeroteca, els cants de sirena del bé comú i la unió entre pobles generen de cada vegada més incredulitat. Per si qualcú dubta, basta veure la facilitat amb què es delaten els nostres dirigents. Darrerament els hi passa a cada oportunitat que tenen i, tant com va, ho fan amb menys vergonya i amb més prepotència. I és que la crisi econòmica ha despertat la fera ferotge del capital que, desinhibida per les circumstàncies, es mostra tal com és: cruel, prepotent, absolutista.
Avui, la més alta perversitat política europea és l'associació indissoluble entre europeisme i capitalisme, l'elevació d'aquesta premissa a la categoria de condició sine qua non. Aquesta és la prestació i l'aplicació europea del molt pobre llegat intel·lectual del neoliberalisme mundial: el pensament únic. Pel bé comú, per anar pel camí correcte, per l'estabilitat social i econòmica i política (aquí hi hauríem de llegir: el manteniment del poder adquisitiu de les classes dominants i els privilegis de la classe política), per generar confiança entre tots els socis: hem de ser capitalistes.
El món i l'Europa resultant d'aquesta concepció és la que, a principi de primavera, va empènyer el farmacèutic Dimitris Christoulas, immers en la precarietat i la més absoluta desesperació personal i social, a suïcidar-se enmig de la plaça Sintagma, just davant el parlament grec. Va deixar una nota que mereix figurar en els llibres d'història com un document descriptiu del context polític i emocional del seu poble. La mateixa desesperació personal i col·lectiva que, durant els darrers mesos, ha disparat exponencialment els suïcidis a Grècia. Dimitris, però, va dotar de sentit i contingut col·lectiu el seu comiat, reivindicant la necessitat de canvis profunds.
A aquestes alçades una altra Europa i un altre món ja no són ni possibles ni necessaris, sinó del tot imprescindibles. I per més que s'entestin a evitar-ho, els moviments socials i els arguments i les propostes de l'esquerra radical (aquella esquerra que va a l'arrel dels problemes i que camina transformant la societat i deconstruint el capitalisme) hi tenen el paper més important a jugar. Hauran d'anar més vius encara els neoliberals i els man
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.