Col·lapse

En aquells anys la ideologia del progrés, superada la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial, havia recuperat posicions i impregnava d'entusiasme els científics, els economistes, els polítics, i el conjunt de la societat. A dreta i esquerra, i a banda i banda del mur de Berlín, la indústria pesada i les noves indústries tecnològiques incrementaven la productivitat amb progressió geomètrica, immerses en una competició en què els recursos energètics i materials eren tractats com un brollador infinit. Fins i tot l'Església Catòlica, que acabava de clausurar el Concili Vaticà II, incorporava el discurs de l'anomenada teologia del progrés i assumia aquell optimisme que avui ens sembla tan benintencionat com ingenu.

Però vostè ja aleshores censurava l'apoteosi industrial d'aquella regió d'Alemanya. De l'arribada a Duisburg, el primer que en destaca són «les nuvolades de fum groguenc, d'un color que sembla agre, dels alts forns. Es veuen de molt lluny i donen al cel una coloració lívida i crispada». Comenta que la seva concentració industrial presenta «un estat escandalós i frenètic, sense cap atenuant, sense el més lleu matís agradable», i conclou que «si avui s'hagués de fer, tindria probablement un altre aspecte, no tan irreparable».

És cert: cinquanta anys més tard, el paradigma de la sostenibilitat ambiental, que fou bandera d'una minoria ecologista en aquella època, ha estat progressivament incorporat per gairebé totes les ideologies, discursos, projectes i iniciatives. S'ha arribat a fer impensable que les lleis que afecten el territori o el medi ambient no subscriguin aquest discurs, encara que a vegades l'apel·latiu "sostenible" sigui tan sols una cortina de fum per tapar, precisament, la intenció contrària. De nom o de fets, els grans temes de la sostenibilitat —el canvi climàtic, la contaminació, el malbaratament de recursos, la superació de la civilització del petroli— havien arribat a convertir-se en els eixos principals de l'agenda política mundial, des de l'àmbit local fins als fòrums de la comunitat internacional.

Fins que, ai las, va arribar la crisi econòmica, i tot allò que semblava essencial, indefugible i inajornable, ha passat a un discret segon terme. Basta veure les baixes expectatives que ha generat la celebració de la conferència sobre el desenvolupament sostenible Rio+20, i la pobra atenció que li dediquen els principals mitjans de comunicació. En aquest món desbaratat per la crisi financera i econòmica, es comprèn que els països que creixen no vulguin perdre posicions, i que els que es troben en recessió vulguin assolir indicadors positius de creixement tan aviat com sigui possible. Però d'aquesta manera, allò que és essencial per evitar el col·lapse del planeta s'ha convertit en un tema secundari, a discutir quan el sisme de la crisi econòmica hagi estat controlat. Si hi som a temps, és clar.

Davant el magma informe i les incomoditats creixents de la vida moderna, vostè va elegir una vida enquadrada en el petit país de l'Empordà, i no únicament com a opció física —un lloc per viure— sinó, i sobretot, com a escola de visió i punt de referència des del qual llegir el món. Per a vostè, seguint Goethe, la felicitat és la limitació. El seu ideal de naturalesa és aquella que pot abastar amb la mirada, modelada per la mà de l'home. I la cultura que més el satisfà és la que s'ha bastit per acumulació d'experiència i de sabers útils per a la vida quotidiana i pràctica. La seva elecció té, a més, un alt component de refugi, de 'fuga mundi', de retirada a un espai privilegiat per consagrar-se en exclusiva a l'escriptura.

Cregui'm si li dic que davant el marasme del present sovint em tempta una opció semblant. Però llavors em deman si aquest camí, a banda de respondre a una moral individualista que em grinyola, és senzillament practicable: ens podem amagar enlloc quan és el món que s'esfondra?

Fins la setmana que ve, si Déu vol.