Aprendre

Molt abans de la introducció de les pedagogies modernes en el món educatiu comú —vull dir, amb excepció d'iniciatives experimentals—, vostè ja s'havia fixat en els estralls causats per una educació excessivament memorística. A 'Girona, un llibre de records', dedica un llarg fragment a descriure el concepte d'empollar: «És una operació que consisteix a passar-se un espai de temps més o menys llarg davant d'un qualsevol llibre de text obert de bat a bat, amb la intenció, aparent o real, d'aprendre de memòria una lliçó determinada. Resulta, però, que hi ha nois que semblen empollar i no empollen, i d'altres que sembla que no empollen i empollen de veritat». La cita continua durant més de dues pàgines sensacionals. I veient com reprèn el tema al 'Quadern gris' i a altres escrits, sempre amb una indissimulada mordacitat, es veu fins a quin punt aquesta pràctica li va deixar marca.

Idò sí, no hi ha dubte del mal que ha fet l'ensenyament memorístic sense comprensió, la pura acumulació de dades o conceptes. Encara avui, quan ja s'han fet no sé quantes reformes educatives, els qui feim escola encara ens debatem en aquest dilema. Però reprenent el fil de la cita radiofònica amb què he començat aquesta carta, també haurem de dir que el menyspreu absolut per l'aprenentatge de continguts i l'entrenament de la memòria pot ser la bestiesa contrària. Tot és a la viquipèdia, deia aquell informàtic. I què? Què en traurem de llegir una informació si no tenim mínimament clars els conceptes sobre els quals està construïda? La comprensió de la realitat és un diàleg entre aquesta i allò que ja sabem: com podem llegir/entendre un poema, una obra d'art, una afirmació d'un polític, una descripció científica, si som una 'tabula rasa' incapaç de detectar i discernir els elements implícits, els referents, els fils amb què estan teixides aquestes realitzacions?

No debades, si bé vostè menysprea l'aprenentatge basat exclusivament en l'empollar, també defensa la importància de cultivar aquesta memòria relacional, que connecta allò que cadascú de nosaltres sabem amb el nostre context vital, i que ens permet una comprensió més profunda de les coses, ens fa anar més enllà de la simple dada directa, de la informació aparent. L'exemple del que vostè "veu" en una vinya és paradigmàtic: «A cada cep, a cada tòria, s'hi veu, sense enfarfec, el treball humà acumulat, el treball de cent generacions obscures que han passat deixant aquest rastre de gràcia».

Tal vegada el dilema entre aprenentatge memorístic i aprenentatge actiu plantegi, en realitat, una falsa disjuntiva. Tan cert és que sense el conreu d'un pensament creatiu i basat en habilitats l'aprenentatge queda reduït a mera repetició, com que sense memòria no hi ha discerniment. I sense discerniment no hi ha llibertat.

L'evolució rapidíssima de la tecnologia, la rapidesa i profunditat dels canvis socials, la fragilitat de les regles del joc polític i econòmic, aconsellen una educació que fomenti enormement la capacitat d'adaptació, la competència personal per afrontar els canvis amb èxit, l'especialització dels itineraris d'aprenentatge. Alerta, però, que aquesta transformació no arronsi la cultura humanística, que es construeix, en bona part, amb el conreu de la memòria: no fos cas que la societat que construïm estigui formada per experts hipercompetents en la seva parcel·la de coneixement, però incapacitats per la ignorància ciutadana i social.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.