Elogi de les mescles

Durant mil·lennis del nostre passat prehistòric, la humanitat no va utilitzar metalls com a matèria primera dels seus instruments, que eren de pedra, llenya i materials semblants. De sobte, en un moment donat, els nostres avantpassats van aprendre a fondre el coure i fer-ne eines i armament. Però el coure no és gaire dur. Qui devia tenir la iniciativa d'afegir-hi estany? O va ser un fet casual? Sigui com sigui, el resultat va ser el bronze, més dur que els dos metalls de què es compon. Un pas enorme dins de la història de la tècnica, que va possibilitar que el treball humà rendís més que abans. Un exemple claríssim de com les mescles ens han afavorit i ho segueixen fent.

Els menorquins actuals, no som també fruit de la mescla d'humans de procedències diverses? Si consultam la guia telefònica de Menorca podrem comprovar que els llinatges que els catalans van dur a l'illa després de conquistar-la van units a llinatges d'altres procedències, sobretot als de terres castellanes i andaluses. Sense anar més enfora, el meu nét petit i jo en som dos exemples: ell, a més de Saura, és Martínez; i jo, Alonso. I sort en tenim de mescles com aquestes! Malament quan dues o més comunitats que habiten un mateix territori no formen famílies mixtes. El resultat pot arribar a ser terrible. N'hi ha prou que pensem en Israel o l'Ulster.

Tenc la sensació que aquest article em surt massa formal i seriós. Adoptaré, doncs, un to més lleuger, tot i que em seguiré esforçant, igualment, per ser rigorós.

Ja que parlava de Menorca i els menorquins, què me'n diuen de la nostra pomada? Què és si no una mescla, aquesta amable i simpàtica beguda?

Entrem ara en el món del cinema i fiquem dintre d'una coctelera l'humorista Groucho Marx i el director suec Ingmar Bergman. Si remenam bé, què en sortirà? No ho saben, amables lectors? No? Ens enriquirem amb un nou producte: l'intel·ligent i simpàtic petit geni que es diu Woody Allen.

I si dins d'una altra coctelera hi introduïm la pell d'un blanc i la d'una negra (no vull escriure de color, expressió ridículament correcta), què n'obtindrem? Mirin, probablement una d'aquelles mulates espectaculars que apareixen a les pel·lícules nord-americanes.

Què hi podem perdre, doncs, amb tantes i tantes possibles mescles? Si som prudents, no res, diria jo. Al contrari, hi podem guanyar molt. Si Groucho Marx i Ingmar Bergman constituïen, cadascun dintre del seu gènere, dues clares mostres de gran qualitat, ara, amb Woody Allen, en tenim tres. N'hem guanyat una. No es tracta, senyors economistes, d'uns guanys del 50 per cent? Quin banc ens en donaria tant?

Bé, pacients lectors, jo ja no tenc res més a dir. I si a vostès els ve ara de gust, poden pel seu compte anar reflexionant i afegint altres mescles profitoses a les d'aquest article. Procurin, però, mantenir separats ous i caragols.