Alteritat

La força motivacional de tota representació imaginativa no afecta només la manera de situar-nos en el món mitjançant el pensament i l'acció, sinó la forma de vivenciar-lo, generant com a conseqüència una modalitat emocional característica. Aquesta modalitat determina per una banda l'equilibri emocional (virtut, força) personal (capacitat de generar espontàniament, davant dels fets inherents a la vida, emocions positives o negatives), però incideix igualment, per una altra banda, en la qualitat de les nostres relacions interpersonals, provocant el fenomen de tancament o d'obertura. El tancament, moviment de reclusió defensiva davant els riscos que suposa l'exposició a una realitat desconeguda i pretesament adversa, pren habitualment la forma de judicis de valor, no ja referits als comportaments, sinó a les persones en elles mateixes i en relació a les quals es convé (normalment en contextos de connivència gregària) en aplicar la categoria d'alteritat. Per aquest fet, els estoics preferien oposar la connotació de càrrega emotiva lligada a la idea de representació (visions del món compartides per grups internament molt homogenis i amb capacitat de mobilitzar de manera immediata al judici de intencions) per la idea de coneixement racional (o logos). En la filosofia estoica, el component motivacional de la representació (amb les seves implicacions, tant positives com negatives) passa a ser subordinat al principi universal de l'hegemonia del pensament racional, traduït en la virtut de l'autodomini. No existeix el mal en si, sinó un bé incorrectament representat, com a conseqüència d'una visió sesgada o parcial. No existeix l'enemic, sinó un amic que preferim no escoltar o que hem incomprès. No existeix la desgràcia, sinó un camí (en alguns moments difícil i dolorós) de creixement i aprenentatge. Tot, al parer dels estoics, obeeix a una Raó universal, a una necessitat inexorable per damunt de conveniències humanes, lligades (com a principi oposat al de la racionalitat o "logos") a la idea del pathos (patologia, patiment, malaltia). Allò més propi del "savi" no és únicament la imperturbabilitat d'aquell que ha assolit el domini de les pròpies passions (que sotmet a l'imperatiu de la Raó), sinó la mirada admirativa vers allò real que ens envolta, alhora que ens constitueix, i que sovint suposa un repte a la nostra capacitat de "comprensió". En aquest sentit, comprendre és més essencial que jutjar, i aquest moviment hauria de portar-nos a un interès, per altra banda inherent a la condició humana, de re-coneixement de la diferència i d'acceptació de l'adversitat (externa i interna), no per a "superar-la" des d'una posició argumentativa pròpia que es suposa recolzada en principis que no esteim disposats a qüestionar, sinó ben just al contrari, per posar en qüestió aquests mateixos principis si són erronis i ens impedeixen créixer i entrar en diàleg ("dia"-"logos", avançar en el camí vers el coneixement del "logos") amb l'alteritat reconeguda com a tal, en la seva diferència irreductible respecte a mi i en la seva novetat inesperada i -aparentment- inassumible des del meu punt de vista. El moviment de recolliment (en allò que ja es "pensa" o ja se "sap") i de recerca d'afinitat (enlloc de la incomoditat que suposa l'obertura al fet de la diferència) pressuposa la presència d'una alteritat, no reconeguda com a tal. Però aquesta alteritat es presenta en una doble direcció (posada de relleu pels filòsofs de la consciència, com ara Spinoza o Kant): externa i interna. L'alteritat externa suposa postular que hi ha esdeveniments naturals, contextos socials, o fins i tot idees i actituds d'altres éssers humans, que no sóc capaç de representar més que sota el principi irreductible del mal. Però una adversitat o una limitació no és per sí mateixa, el Mal. L'alteritat interna es posa de manifest, pel seu costat, en el fet de postular que allò que em constitueix (la meva pròpia realitat, inclosa aquella dimensió que ve determinada per una inclinació natural) no sóc jo, sinó quelcom extern a mi, o estrany a mi, respecte del qual he de ser "purificat" per retrobar-me amb el meu veritable jo. Si Déu i la natura, segons Spinoza, són la mateixa realitat sols que expressada de maneres distintes, el meu ésser i la natura, també ho són, i van en recerca un (el meu jo) de l'altra (la realització autèntica de la "naturalesa humana"). Sols que aquí no s'ha de confondre naturalesa amb "estat salvatge", sinó amb realització plena de les potencialitats humanes, encapçalades per la nostra capacitat de conèixer i actuar de manera racional, segons aquella "Raó universal" de la que parlaven els estoics reivindicada modernament pels filòsofs il·lustrats. Tampoc el "món" és aquí únicament l'"àmbit de l'acció humana", ni el sentit objectiu de la vida es pot reduir al seu sentit subjectiu (allò que jo vull). La "racionalitat" estoica fa possible una actitud d'obertura, en la recerca de la major universalitat i necessitat dels seus principis, lluny de tota "arbitrarietat".