Un quintet obscè?

No fa gaires dies, mentre ordenava papers, anava escoltant la ràdio. Després que una orquestra de cambra enllestís la peça que interpretava, el locutor va dir que es tractava d'un quintet de César Franck, el cèlebre compositor belga del segle XIX, i que havia estat qualificat per no sé qui d'obscè. "Acaben d'emetre música obscena i jo sense immutar-me, impassible, tan tranquil i serè com abans de sentir-la. Els anys no perdonen", vaig dir-me a mi mateix. "Què hi farem", vaig pensar amb filosòfica resignació.

La teoria biològica de Charles Darwin, un dels cims de la trajectòria intel·lectual de la humanitat, afirma que l'atracció sexual és una eficaç estratègia per a perpetuar i adaptar al medi ambient, a través de l'evolució, la diversitat d'espècies animals, entre elles la nostra. Ja sabem que les paraules i les imatges poden despertar i fer més intens el desig sexual. Però… un quintet! No m'ho hauria imaginat mai.

Aquesta peça musical de César Franck em va despertar la curiositat. No en tenia prou amb haver-la sentida per la ràdio -sense fixar-m´hi gaire, si he de ser sincer-. Ara volia tornar-la a escoltar, i més atentament. També volia informar-me sobre les circumstàncies en què Franck l'havia composat. Així, doncs, l'endemà mateix, després de comprar-me'n el disc, vaig entrar en una biblioteca pública a veure què hi trobava. El mig matí que hi vaig dedicar em permet parlar-ne ara una mica, però no gaire. No deixin, per tant, senyors lectors, de llegir amb el màxim de sentit crític tot allò que aniré escrivint a partir d'aquest moment.

Jo gosaria dir que els fets devien anar de la manera que explicaré tot seguit. César Franck va tenir una alumna, vint-i-cinc anys més jove que ell, que es deia Augusta Holmès, pianista excel·lent i compositora de qualitat. La tal Augusta, que devia ser una dona atractiva, va despertar passions dins de l'ambient musical en què es movia. Camille Saint-Saens li va proposar més d'una vegada casar-s´hi, però sense èxit. Tot ens fa pensar que Franck també va enamorar-se'n. Però una relació sentimental amb la seva alumna hauria significat el final de la seva carrera musical i de la seva vida familiar –Franck estava casat-, sense fer esment de les profundes conviccions religioses del músic belga. Ja saben com són les passions, amables lectors. Ens impedeixen ser senyors de nosaltres mateixos. Manen més del que voldríem. Ens esclavitzen. Però a la vegada ens enlluernen, i, com autèntiques drogues, fan que visquem amb més intensitat que l'habitual.

Ens sentim més vius. Sí, en som esclaus però no en volem prescindir. "En el corazón tenía -va escriure Antonio machado- la espina de una pasión./ Logré arrancármela un día./ Ya no siento el corazón." Així estem fets, els humans. I així vivia aleshores el pobre César. I es delia, glatia i patia, fascinat per la jove pianista. Aquest amor subjugant -i reprimit, sense sortida lícita- el nostre compositor l'expressaria amb gran energia i lirisme en el quintet per a piano en fa menor de què els parlava al començament d'aquestes línies, una de les més apassionades creacions de Franck, si no la que més.

Pel que fa a l'adjectiu 'obscè', podria ser que fos una expressió de rebuig i escàndol, una reacció puritana d'algú que coneixia els sentiments de Frank en el moment d'escoltar-li la música del quintet, prou explícita i 'transparent', per altre part.

I abans que l'article s'acabi, supòs, encuriosits lectors, que deuen voler saber què va ser d'Augusta Holmès. Ben poca cosa els en podré dir. Ignor si ella es va enamorar o no de César Franck i si ho sap actualment ningú. Augusta no es va casar, però va compartir la seva vida amb un poeta. Fruit d'aquesta unió varen ser cinc fills.

I ara, pacients lectors. me'n vaig a passar una altra estona amb el quintet de Franck i les seves tan fogoses i ardents notes musicals.