Idees lluminoses

El debat subjacent a aquestes preguntes és ben present en la seva obra. Davant els països i regions que, posseint un patrimoni arqueològic de gran riquesa han viscut l'explosió de la indústria turística, vostè es debat entre la consideració positiva del potencial d'aquest fenomen i una certa prevenció davant la banalització o el mal ús del patrimoni, que pot arribar a ser reduït a decorat de teatre. De l'Empordà, el seu país, vostè expressa una gran admiració pels treballs del Dr. Pere Bosch i Gimpera a Empúries, i dels arqueòlegs Lluís Pericot i Miquel Oliva al poblat iber d'Ullastret; en destaca l'aspecte científic, per la millora del coneixement del passat del país, però també hi sap veure i apreciar el potencial de divulgació cultural i d'atracció de visitants d'aquestes ruïnes, ben tractades i adequadament posades al servei del visitant. Ara bé, al costat d'aquestes valoracions positives, vostè també subscriu la mirada àcida i burleta del seu amic Manuel Brunet, per a qui les ruïnes poden suscitar expressions pedantesques i d'un mal gust que fa empegueir. Brunet es mofava d'aquelles excursions d'individus inflamats per la retòrica noucentista que anaven a Empúries a recitar poesies disfressats de grecs: «la noia que feia d'Helena, de Níobe o d'Ifigènia, al final, després d'una dansa sublim, acompanyada d'un gran tremolor dels òrgans de la lactància —detall que els intel·lectuals pagans apreciaven moltíssim— es moria com un cigne o com una deessa».

Gustave Flaubert té una visió no ja irònica sinó tràgica del destí dels vestigis arqueològics: de les piràmides d'Egipte en diu que són uns apilonaments d'enormes blocs de pedra on hi orinen els xacals, i els burgesos s'hi fotografien per apropiar-se'n del prestigi, ignorants del valor, el significat i la transcendència d'aquestes colossals realitzacions humanes. En fi: passen els anys, canvien les èpoques, però subsisteix la vigència de les preguntes sobre el destí del patrimoni i la seva relació amb el turisme.

A Menorca sembla mentida que el turisme cultural continuï essent una assignatura pendent. Fa anys i panys que en rallam, i encara no sabem què volem. Quan semblava que havíem avançat amb la consolidació de la Xarxa Menorca Monumental, els nous governants li han passat la garlopa i ara el que tenim és una col·lecció d'improvisacions i ocurrències puntuals —unes més endevinades que les altres—, i moltes iniciatives estroncades, negligides, oblidades.

Convindria que un dia o altre ens poséssim d'acord. Què volem? En tenim prou d'oferir unes visitetes complementàries als turistes que ja vénen —els de sol i platja, els del tot inclòs i la cervesa barata? O més aviat volem treballar per atreure una altra casta de turisme, diversificar l'oferta i millorar la qualitat del conjunt? Si la resposta és afirmativa a la primera opció, tal vegada n'hi haurà prou amb posar quatre fanals que il·luminin les pedres antigues. I en aquest cas, ni tan sols fa falta que siguin autèntiques, bastaria amb construir taules falses, com la de la rotonda de Cala en Blanes. Què sabran els turistes? Tanmateix, perquè hi passin amb cotxe i diguin "que polit!" en el seu idioma, no ens hi hauríem de matar gaire.

Ara, si el que volem és fer una cosa un poc més ben feta, necessitam dirigir la il·luminació cap a altres destins. Abans d'il·luminar coses noves caldria que no es tallàs el subministrament d'activitats que ja existeixen i que han demostrat un resultat òptim, com les campanyes d'excavació arqueològica o els centres d'interpretació dels jaciments que reben milers de visites cada any, i que enguany han estat incomprensiblement clausurats. La primera cosa que caldria il·luminar és el caparrí dels responsables de la Fundació Destí Menorca i de la política cultural de Menorca, per tal que abans de posar en marxa nous invents d'èxit incert, com a mínim no desfacin el que teníem fins ara.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.