El deute, es pot pagar?

Diu Walter Benjamin, mort a Port Bou al 1940 que "no es pot esperar res mentre els destins més terribles i obscurs, comentats fins i tot als diaris i analitzats en les seves causes i conseqüències aparents, no ajudin la gent a reconèixer els poders reals als que la seves vides estan sotmeses". El text és de 1928 però de rabiosa actualitat. Avui la gent pateix en les seves vides les conseqüències d'una crisi de la que no coneix la raó, no entén les causes i no sap quines seran les conseqüències ni a mig ni a llarg termini. A curt, són aquestes evidents i contundents.

No com afirmació rotunda però sí com element de reflexió sembla que el problema actual de dèficit i deute, és a dir de crèdit requereix per a la seva solució actuar en tres àmbits diferents.

El primer és l' estructura econòmica i, per tant política, d'Europa, el segon és la política econòmica que Europa ha de practicar per sortir de la crisi i el tercer són les reformes estructurals que Espanya ha de fer per millorar la seva competitivitat.

El problema estratègic d'Europa resideix en la diferent competitivitat de les economies dels estats membres del nord i del sud. Des del 2001 al 2008 Espanya va perdre un 27 per cent de competitivitat respecte d'Alemanya. En els tres darrers anys la diferència s'ha reduït al 21 per cent, però continua essent excessiva. Per tant, a llarg termini si Espanya vol compartir moneda amb Alemanya aquesta diferència s'ha de reduir necessàriament. Per part d'Espanya duent a terme reformes estructurals que millorin la nostra competitivitat, és a dir fent sacrificis. Per part d'Alemanya reduint-la a través d'un increment de salaris i de consum intern i permetent una lleugera inflació que faci decréixer el superàvit de la seva balança comercial, la seva balança per compte corrent té ara un insostenible desequilibri del 6 per cent. El "gap" és massa gran i s'ha de reduir des dels dos extrems. No és gens fàcil ni per la capacitat d'uns, Espanya, ni per la voluntat dels altres, Alemanya, però ens hi va molt, ens hi va l'euro.

Parlem breument dels tres problemes esmentats. És obvi que l'estructura econòmica, i per tant política, de la UE entre un simple mercat comú i compartit i una tènue federació on qui mana quasi sempre són els estats membres, no ens funciona des que hem adoptat la moneda comú. Demanda aquesta una unió política més forta amb una federació real, un estat central més executiu amb un pressupost significatiu, una reserva federal, un deute mancomunat, en definitiva una major similitud amb els EUA. No ho vol Alemanya per raons econòmiques ni França per raons polítiques i per tant la qüestió està en saber fins on els europeus volen arribar. Si no es fa, l'alternativa és reformar en profunditat l'euro, dos euros un del nord i un del sud?, però el que és clar és que la situació actual de divergència de competitivitats, a llarg termini és insostenible.

La política europea de contenció del dèficit i d'inflació ja es pot afirmar, per la força dels fets, que no ha resolt la crisi. Regne Unit, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Txèquia, Hongria estan en recessió, és a dir acumulen dos trimestres en decreixement. Irlanda, Luxemburg, Finlàndia ha tingut decreixement en l'últim trimestre. Els estats que encara creixen, Alemenya, Áustria, Suècia han reduït el seu creixement i la UE ha decrescut un 0. 2 per cent l'últim trimestre.
Històricament mai s'ha resolt una crisi econòmica important i profunda amb aquesta política de retall i contenció. Quan s'ha fet s'ha aprofundit el decreixement i no s'ha reduït el dèficit, crisi mundial de 1929 fins al 1933, crisi del Japó amb deu anys de creixement 0 per cent o negatiu. Quan s'ha impulsat una política de creixement, Suècia 1991 i els EUA a partir de 1933, la crisi s'ha resolt. La conseqüència és clara, estem fent a Europa i també a Espanya la política econòmica equivocada, l'única qüestió és saber quan trigarem a reconèixer-ho i a corregir-ho. Espanya s'ha compromès a reduir el seu dèficit fins a menys del 3 per cent en tres anys. Així és impossible...

El tercer problema a resoldre és la reforma en profunditat de l'estructura econòmica i política d'Espanya. Necessitem canviar la justícia, l'educació superior, la gestió de les infraestructures, la política industrial i d'exportació, la llei electoral, l'encaix de Catalunya i Espanya, la funció pública, la col·laboració pública-privada, el finançament de les empreses base de la seva competitivitat... És molt i de molt calat però no tenim massa alternatives.

La nostra tradició és que l'immobilisme de les nostres classes dirigents ens porta a refundar l'Estat cada 30 /50 anys. 1875, 1898, 1931, 1978, 2012... Ara "toca" per necessitat imperiosa i per la constant del període de repetició.

Si les coses són així és aquest un element de reflexió perquè hem de preguntar-nos com elegim els nostres polítics per no tenir quasi mai els que ens calen en el moment en que ens calen. Són aquests, sens dubte, els moments de crisi profunda i de necessitat de reformes i nous plantejaments estratègics. Si mirem el segle XX, presidents de Govern que han contribuït de manera significativa a la millora d'Espanya n'hi ha pocs, Cánovas, Dato, Azaña, Suárez, González, la llista és curta. Al Regne Unit, per exemple, és llarga, Lloyd George, Mac Donald, Chamberlain, Churchill, Atlee, Wilson, Thatcher, Blair, Gordon... La evidència és clara i la raó no pot raure en la qualitat de la ciutadania, sinó en el mètode de selecció i promoció dels líders. Possiblement el nostre sistema electoral plegat de caciquisme econòmic a la primera part del segle XX o d'excessiu control per els partits polítics, llistes tancades, en els últims trenta anys, té a veure amb el problema.

Hi ha moltes qüestions d'actualitat evident i de resposta incerta, en paraules de Walter Benjamin, que influeixen en la crisi actual que la ciutadania pateix. M'atreveixo a plantejar-ne tres a tall d'exemple

1)La banca europea té un deute amb el BCE de 700.000 milions d'euros a baix interès de la que el 50 per cent amb la banca espanyola. El BCE no vol comprar deute espanyol nial mercat primari ni al secundari i això fa pujar la prima de risc espanyola per sobre dels 500 punts. Ens costa molt cara, a llarg termini no la podrem pagar. El deute espanyol està en part en mans de bancs espanyols que s'endeuten amb el BCE a baix interès i compren deute espanyol a alt, amb un benefici notable que fan ells i paguem tots els espanyols. Per què aquest doble i diferent criteri del BCE?

2)Perquè fa el govern una política reactiva i improvisada
-Triga en presentar i aprovar els pressupostos:
-Necessita sis mesos per calcular el dèficit pressupostari.
-Defineix les retallades sense pactar abans amb la UE i el BCE el cost del deute i el volum del préstec que necessita, ara n'haurà de fer més...
-Anuncia la no apujada del IVA per acabar apujant IVA i IRPF.
-És incapaç de preveure el problema de Bankia.
-No promou una política d'aliança amb Itàlia, junts som més forts en relació amb la UE, i de suport amb França i els EUA, tenen interès en la nostra recuperació.

Costa creure que tot això sigui degut a la incompetència, a la improvisació o a l'error reiterat, però quina es la raó?

3)Per què força Alemanya la política econòmica europea posant en perill l'euro quan ella n'és la més beneficiada. Una economia tan eficient com la seva amb una moneda pròpia feria que aquesta es revalués fortament i, per tant, que la seva fortalesa a l'exportació base de la seva economia se'n ressentiria. O és que es força una política que neteja el balanç dels bancs alemanys de deute contaminat, que es canviarà una vegada aconseguit l'objectiu?

Finalment per mirar de contestar la pregunta que dóna títol a la trobada de referència, dues consideracions. Els estats membres de la UE tenen un deute públic d'entre el 60 per cent i el 120 per cent del seu PIB i un deute privat de entre el 125 per cent i el 250 per cent. Segons les previsions oficials de deute públic, Espanya superarà el 100 per cent del PIB al 2020 i la UE el 95 per cent. Això Europa no ho podrà pagar mai, oficialment ja es reconeix que pujarà deute tant de la UE com d'Espanya en els propers vuit anys malgrat tots els esforços fets... Aquesta és una veritat que no es pot confessar obertament per raons de credibilitat de qui la formula i que afecta en més o menys intensitat tots els països desenvolupats d'Occident encara que és cert que no són tampoc sostenibles els nivells de dèficit actuals i que s'han de prendre mesures per moderar-los però es necessita més temps per no fer patir a la ciutadania inútilment sense aconseguir l'objectiu.

Es per això que a banda d'impulsar el creixement, necessitem inflació. L'afirmació és feta des de l'heterodòxia econòmica i amb certa dosi de cinisme però no per això és menys certa. Necessitem inflació, no desbocada sinó moderada perquè amb inflació reduïm el deute i el seu cost i podem créixer. Sense creixement els objectius de reducció dedèficit no tenen solució. No patim tots plegats de la por a dir allò que tots sabem que és veritat i que no ens atrevim a confessar?