Per acabar

Alguns m'han demanat, adesiara, si vostè ja m'havia contestat. Els he respost sempre que sí, naturalment. Ja li vaig dir a la primera carta que em conformava que ho fes a través de la seva obra completa, però no em pensava que el diàleg fos tan viu.

Per a l'elaboració de cada carta, un cop triat el tema del qual li volia parlar, sempre he cercat algunes referències als seus escrits. M'hi han ajudat els índexs publicats com a volum quaranta-sis de la seva obra completa —en el qual, per cert, hi va treballar la filòloga menorquina Fina Salord—, però sobretot m'he deixat guiar pels meus records de lectura, i pels subratllats i les anotacions amb què tenc marcats els seus llibres. Ara, com que la memòria és fràgil i traïdora, sovint m'ha passat que allà on creia que vostè sostenia una determinada opinió, en el moment de rellegir-ho he comprovat que allò que realment hi diu era distint del meu record. Açò, és clar, m'ha obligat a anar viu i a pensar més a fons els arguments. Al cap i a la fi, com diu vostè, «llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir».

També m'ha succeït que, havent inclòs una cita seva en una carta, després he trobat un altre text en què adopta un punt de vista diferent, àdhuc divergent. Cosa absolutament normal si tenim en compte que el conjunt de la seva obra supera les vint-i-nou mil pàgines, escrites al llarg de tota la vida. Vostè, certament, manté una fidelitat granítica a uns principis bàsics, però la seva obra, llegida en perspectiva diacrònica, evidencia canvis de posició i fins i tot contradiccions en no poques matèries. Només els immobilistes i els ximples mantenen sempre, en tot i per tot, unes mateixes idees.

En fi, tant la relectura com la descoberta de divergències i contradiccions han fet que la inclusió de referències dels seus escrits en les meves cartes hagi estat, més que un exercici de citació i acotació, un veritable diàleg. L'amic Miquel Àngel Limón ja m'havia advertit que la seva obra no és per llegir-la sinó per dialogar-hi i discutir-hi, i que les meves cartes tindrien algun interès en la mesura que reflectissin aquest debat. He procurat seguir el seu consell, tot i que no sé si el resultat deu tenir la més mínima importància. En tot cas, sempre he anat alerta amb no treure de context ni falsejar les seves paraules. Açò pot haver sorprès algú que, no havent-lo llegit, i creient conèixer-lo a través d'un estereotip planià cada vegada més invalidat, es creu amb l'autoritat d'afirmar que jo l'he fet servir per als meus propis fins. Bé, aquest cretinisme es cura llegint.

En aquest viatge de descoberta i diàleg amb la seva obra he tingut alguns companys de camí: el ja esmentat Miquel Àngel Limón, Xavier Pla, Enric Vila, Joan Fuster, Cristina Badosa, Xavier Febrés, Marina Gustà, Josep Valls, Josep M. Castellet, i encara algun altre. Tots ells són autors de llibres i escrits, de caràcter biogràfic, crític o assagístic sobre la seva obra. La seva consulta és molt recomanable per anar més enllà de la lectura individual, de la percepció personal i subjectiva, tot i que aquesta és, no hi ha dubte, la més important. Un bon amic, també escriptor, diu que els llibres són un artefacte que va sense manual d'instruccions, i que qualsevol introducció pot mediatitzar la lectura i desfigurar la recepció del lector. Ho compartesc al cent per cent pel que fa a obres literàries contemporànies, però crec que quan rallam d'autors d'una altra època és interessant complementar la lectura directa amb l'anàlisi dels millors coneixedors de la seva obra.

Permeti'm que li expliqui una anècdota per il·lustrar aquesta reflexió. El senyor Rosendo Calderón, al cel sia, un vell professor de filosofia maonès dels meus anys de joventut, explicava que en una ocasió un estudiant li va demanar un manual per iniciar-se en la lectura dels diàlegs de Plató. El professor li va suggerir que el llegís directament. «No sé si l'entendré», va argumentar l'alumne. «Tu llegeix-lo, i després vine'm a veure». L'alumne va seguir les indicacions del senyor Calderón, i quan va haver llegit tres o quatre volums de diàlegs hi va tornar per confirmar-li la seva sospita: no havia entès moltes coses. El professor va agafar de la prestatgeria una famosa introducció als diàlegs de Plató, un clàssic dels estudis filosòfics. «Té, ara llegeix açò». L'alumne va complir el consell del professor. Quan li va tornar el llibret tenia un caramull de preguntes, però el senyor Calderón no n'hi va voler respondre cap ni una. «Molt bé», li va dir, «ara estàs preparat per tornar a llegir els mateixos diàlegs de Plató amb què vas començar. Ell et respondrà la majoria de preguntes. Si en acabar te'n queda cap, vine i en parlarem». De manera semblant, a algú que es vulgui iniciar en la lectura de Josep Pla, jo li faria una recomanació per l'estil. Per començar, que entri sense por ni mediacions en alguns textos —el Quadern Gris, Les Hores, alguns 'Homenots', un o altre llibre de viatges—. Després li suggeriria la lectura d'un assaig sobre la seva obra —i no recomanaria a tothom el mateix: dependria del que hom cerqui—. Finalment, si manté la curiositat i l'interès, podrà assaborir molt millor la resta de la seva monumental obra.

En les cartes que li he escrit, he procurat fugir sempre de la temptació d'imitar-lo, i no diguem ja de plagiar-lo. En tot cas, la lectura continuada i sistemàtica de la seva obra m'ha influït de manera decisiva en la recerca de dues curolles que encara estic lluny d'assolir. Primer, l'obsessió per fer-me entendre, per tenir un estil clar i net, per cercar la manera més adequada d'expressar-me amb naturalitat —que, vostè ho sap prou bé, no té res a veure amb escriure tal com raja—, i per tant lluny de la grandiloqüència, la retòrica pedant, el barroquisme gratuït, la inflor i l'afectació.

I en segon lloc, vostè m'ha convençut de la legitimitat i fins i tot la conveniència d'escriure fugint d'una falsa neutralitat, assumint de manera explícita i transparent la pròpia posició ideològica. Com diu Josep M. Castellet, una de les virtuts de la seva prosa és que no és neutra ni admet la neutralitat: per essència demana l'adhesió o entra en conflicte amb l'adversari. Hi estic completament d'acord, i crec que açò facilita molt una lectura lliure i desacomplexada dels seus llibres, i d'una manera especial d'aquells que tenen una càrrega ideològica més forta. Vostè és un home partidista i no se n'amaga: la llarga sèrie d'articles que va escriure durant la Segona República són un apuntalament de les posicions de la Lliga i una crítica ferotge a l'esquerra catalana, fins el punt que ignora les realitzacions de govern de la Generalitat republicana perquè, simplement, no era obra dels seus. El seu compromís és tan explícit que a vegades empra la primera persona en els relats de l'activitat parlamentària: «hem guanyat la votació», «les nostres candidatures». Idò bé, aquest caràcter explícitament ideològic i el to apologètic, lluny de fer nosa ajuden a llegir-lo sense tenir mai la sensació que vol enredar el lector amb arguments pretesament objectius o amb argúcies demagògiques. Vostè vol convèncer, és clar, però sempre va de cara. En aquest sentit, em reivindic deixeble seu.

En fi, amic Pla, hauré d'anar acabant. Aquests dies a Menorca són d'aquells que tant li agraden a vostè, i que descriu amb una elegància i precisió incomparables a 'L'Illa de Menorca': dies «d'aire de tramuntana petita i a la mida. Són dies que produeixen un cert benestar —una forma positiva de plaer». Després d'unes setmanes de molta calor, amb un oratge del sud humit i carregat, l'aire s'ha tornat «tan clar, tan sec, tan esvelt, tan inconsútil» que el cos i l'esperit se senten més lleugers i vigorosos. A vam si aquest benestar ens dóna coratge per afrontar els reptes que ens esperen aquesta tardor. Vivim una època difícil i complexa, els canvis són accelerats i no sabem gaire bé a on ens porten. Tractarem de ser-hi, amb coratge i il·lusió, amb seny i amb entrega, per viure la vida com a protagonistes i no com espectadors passius.

Vostè, materialista i racionalista, desconfia de les utopies i de la confiança vana en la idealització del futur, però creu en l'obra dels homes, en el treball i en la cultura, testimoni del món, i així va concebre la seva obra a testimoniatge d'una època, memòria personal al servei de la memòria col·lectiva, aportació de la seva experiència a la vida dels qui encara havien de venir i al país que encara ho tenia tot per fer. Aquesta ha estat també la humil pretensió d'aquestes cartes, i continuarà essent el motiu que em tornarà, una i altra vegada, a rellegir els seus papers i a dialogar-hi. Per aquest camí, amic Pla, ens anirem trobant i fent companyia.

Rebi una abraçada afectuosa. Fins sempre.