Nedar a contracorrent

El desplaçament dels grans centres de poder, produït de forma continuada en els últims 25 anys, ha atorgat l'hegemonia a les urbs financeres en detriment dels governs democràticament elegits. L'absoluta desregulació econòmica n'ha sigut la principal conseqüència mentre s'afavoria l'especulació financera i urbanística en la mateixa intensitat en la que estovava la pitjor crisis econòmica dels últims 100 anys.

I açò no és el pitjor. El pitjor és que a més són ells –els grans centres de poder econòmic, els mateixos que han generat aquesta situació de col·lapse- els qui ara ens imposen les condicions, les obligacions i per tant les pautes de convivència que pretenen que acatem sense piular.

Unes condicions i obligacions econòmiques tan interessades –pels mercats- com discordants amb les necessitats de la gent.

A Espanya ho estem patint en carn viva. La recepta de devaluar el cost de producció per guanyar competitivitat a l'exterior és l'objectiu màxim que justifica qualsevol retallada de drets socials. Els convenis laborals, la despesa en l'estat de benestar –el cost de l'administració pública en definitiva- surt massa cara per unes ments obsessionades únicament en aconseguir, en benefici propi, ma d'obra barata que produeixi pel mercat exterior.

No els interessa explicar-nos que el consum intern –que s'anirà debilitant a mesura que es redueixin els salaris, l'estabilitat laboral i les garanties socials- és també un motor econòmic, que la competitivitat no tan sols s'assoleix reduint despeses sinó que existeix l'alternativa d'augmentar-la apostant per la qualitat, on la formació i la innovació juguen un paper important. I molt manco els interessa explicar-nos que l'administració pública no seria deficitària si ells –els grans centres econòmics i financers- també aportessin al manteniment dels serveis públics que utilitzen –carreteres, aeroports, fems,...- en forma proporcional als seus ingressos.

Estem desfent el que tants esforços ens havia costat i que prou bons fruits ha donat. La cobdícia dels qui desmesuradament més tenen, sense una regulació necessària que ajusti desequilibris, sense un vertader centre de poder polític emanat de la sobirania popular que es posi a l'alçada dels globalitzadors econòmics, ens porta a una espiral insostenible de conseqüències imprevisibles que ja patim la immensa majoria de la gent.

A Menorca ens toca navegar enmig d'aquesta forta onada tant econòmica com ideològica, i per tant viure'n els patiments. Lamentar-se, però, serveix de poc. Creure que tot sols podem plantar-hi cara és una ingenuïtat. Pensar que no podem fer res, és directament una irresponsabilitat.

La recepta imperant de guanyar competitivitat a base de reduir costos i augmentar producció fins a l'extrem de ressentir-ne la qualitat, tal com ens exigeixen les polítiques econòmiques ultra-lliberals, no crec que sigui la millor estratègia per un territori d'escasses dimensions, població reduïda i amb una forta component d'insularitat que precisament desvirtua el preu dels productes.

Aquesta recepta pot ser vàlida –jo, així hi tot, en tinc serioses dubtes- per grans territoris, molt poblats i amb fortes estructures productives. Però és evident, aquest no és el cas de Menorca.

En espais reduïts, però amb fortes singularitats que aporten valor afegit a l'economia, l'estratègia hauria de perseguir potenciar l'especificitat i la singularitat amb l'objectiu de destacar, enmig d'aquest món globalitzat, precisament per la diferència.

Difícilment podrem competir en quantitat i en costos, però sí ho podem fer en qualitat i singularitat. I no oblidem que així també es guanya competitivitat.
Reforçar, ara més que mai, la nostra cohesió social garantint uns òptims serveis públics, obrir decididament el nostre paisatge per gaudir-lo lliurament, mentre fem de la creativitat, la cultura i la innovació vertaderes senyes de referència, és un camí possible i necessari.

Rendibilitzem econòmicament les nostres singularitats –paisatge, història, cultura, serveis, societat- amb un únic límit: El de garantir que en el llarg termini continuaran essent singularitats.

Fem-ho, a més, d'una manera diferent, molt més oberta, sense exclusions, sense prejudicis, amb actitud d'evolució, amb pragmatisme, disposats a que la profunditat dels canvis estigui a l'alçada de la transformació social que ens ha tocat viure.

A les nostres institucions els hem de demanar l'esforç i la capacitat per contrarestar la intensa onada uniformitzadora implícita en aquesta crisis econòmica. Els hi hem d'exigir capacitat de lideratge i voluntat d'acord. Però sobre tot em d'exigir-lis l'enginy necessari per fer valer una alternativa que reforci la realitat insular com a millor formula per garantir i afavorir futurs creixements econòmics locals.

Un camí llarg per recórrer en moments de grans incerteses. De ben segur que molt més complicat que el que ens proposen les forces neo-conservadores perquè l'haurem de fer a contracorrent. Però no podem permetre que aquesta maleïda crisis, de la que bon profit en treuen alguns, sigui l'excusa per desmantellar els mecanismes de protecció social mentre ens resignem veient com ens devaluen les nostres expectatives de vida.