Catalunya, nou estat d’Europa?

Com que tots aquests arguments -se n'han esgrimit encara més, generalment d'ordre constitucional, però cauen pel seu propi pes- em semblen erronis, faré de manera de refutar-los tot seguit.

a) Que Catalunya construís el seu estat propi no implicaria la sortida de la Unió Europea. Així ho va manifestar José Durao Barroso, que aclarí que un nou estat hauria de renegociar l'ingrés a la UE, però, si complia els Criteris de Copenhague, no hi hauria d'haver raó per no continuar-hi. D'altra banda, no he vist opinadors que es qüestionassin la continuació d'Espanya dins la Unió Europea, en cas de la independència de Catalunya. I, per descomptat, seria molt més creïble que fos Espanya qui no complís els criteris d'adhesió. Es podria donar la paradoxa que fos Catalunya qui hagués de rescatar Espanya per a la UE, si aquest regne quedava per sota de les exigències -específicament, de les econòmiques- per formar part de l'Europa política en construcció. Des d'Alemanya, per exemple, ja han sortit veus apuntant a la necessitat de comptar amb focus de creixement econòmic d'estabilitat política a la Mediterrània. Llegeixi's com es vulgui…

b) Suposar que la independència política de Catalunya comportaria un boicot immediat als productes catalans a Espanya constitueix, des del meu punt de vista, un insult als espanyols. El poble espanyol és molt més civilitzat que no això. Els espanyols continuarien brindant amb cava català i comprant productes catalans, amb tota naturalitat. Montenegro és un país turístic. La majoria dels turistes de Montengro procedeixen de Sèrbia. Un dels grans arguments, en la campanya del referèndum d'autodeterminació d'aquell país balcànic, entre els partidaris del no, va ser que no hi anirien turistes serbis. L'estiu de l'any 2007, el percentatge de turisme serbi a Montenegro va augmentar lleugerament. Cap problema. Pensar que els espanyols són menys civilitzats que els serbis crec, sincerament, que és passar-se de rosca.

c) Catalunya quedaria, econòmicament, molt per sobre del que està ara mateix. Si pateix un decalatge fiscal amb Espanya del vuit per cent del seu PIB, la quantitat de diners disponibles per al nou estat augmentaria radicalment després de la independència. Per tant, segurament s'assemblaria més a Holanda o a Dinamarca que no a Grècia o a Xipre. Tret que el nou estat comptàs amb un govern catastròfic, la situació econòmica de Catalunya milloraria molt amb la independència. No ho dic jo: ho diuen el "Herald Tribune", el "Financial Times", "Le Monde", l' "Stratfor Global Intelligence" i tants d'altres.

d) Sempre que es posa en marxa un procés de trencament institucional, es dispara també la por al trencament social. El perill del trencament de la societat a Catalunya ve sobretot del lerrouxisme. Ara estic convençut que hi ha més perill de trencament social, a mig termini, si Catalunya continua sent una comunitat autònoma entre disset del Regne d'Espanya, que no si arriba a comptar amb un estat propi. L'11 de setembre això es veia claríssim. La manifestació va ser absolutament transversal. Era plena de jovenalla de l'Hospitalet que parlava castellà, i de gent d'edat que havia arribat fa dècades des d'Andalusia o des d'Extremadura (i que també parlaven castellà) i de "nous catalans" de l'Àfrica i de l'Amèrica del sud, que parlaven llengües diverses, convergint tots "en un sol amor" (que diria el poeta Salvador Espriu). "Esto va a ser la bomba!", s'exclamava un al·lot amb una bandera catalana amb l'estel de la independència, molt a prop de qui signa. Trencament social?

Per dir-ho en termes de l' "Stratfor Global Intelligence" (el que alguns anomenen la CIA a l'ombra), a l'informe "Catalonia renewed push for independence from Spain"("Impuls renovat de Catalunya cap a la independència d'Espanya"), "la concentració va donar la imatge d'una majoria madura que busca la seva veu dins els ideals democràtics de la Unió Europea".