Si a algú ha deixat descol·locat la decisió de Mas, de dissoldre el Parlament de Catalunya i de proposar una consulta sobre l'autodeterminació, aquest és el PSC-PSOE, que es mostra no sols desconcertat, sinó pràcticament dividit. No ho dic tan sols pel manifest dels dissidents encapçalats per Ros, Geli i Castells (per citar alguns dels socialistes més rellevants, que, amb aquest escrit, d'alguna manera s'alien amb Ernest Maragall), sinó per com afronten la situació els personatges clau d'aquest partit: Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba i, darrerament, la fins ara callada exministra Carme Chacón. Això per no parlar dels grans barons o exbarons del PSOE, com José Antonio Gruiñán, José Bono, Joaquín Leguina, Alfonso Guerra i, finalment, Felipe González.
Els artífexs màxims de l'Espanya de les autonomies –del "cafè para todos"- que tenim avui són els dos grans partits de la Transició: UCD i PSOE. I els caps pensants més remarcables d'aquesta cosa que ara està petant per tots costats foren Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Felipe González i Alfonso Guerra.
De fet, l'estructura autonòmica d'Espanya no difereix molt del que hauria pogut ser una estructura federal. Però aquesta darrera era innombrable a finals dels anys setanta, i es va optar per una possibilitat que la Constitució no preveia clarament però que trobava empara en el Títol VIII de la Constitució. Catalunya, el País Basc i, en molta menor mesura, Galícia, havien demostrat clarament i històricament el seu desig autonòmic. A les Balears, els autonomistes cabíem en un microbús, i a Andalusia, les dues Castelles, l'Aragó i no parlem de Madrid, Cantàbria (que era aleshores Santander), Astúries, La Rioja, Múrcia i Albacete (que formaven un matrimoni fins que l'autonomia els va divorciar) i Extremadura "que eran dos, Cáceres y Badajoz", el clam per una "España de las Autonomías" o per "una España Federal" era inexistent. No em refereixo a Navarra, perquè aquesta, silenciosa i conservadora, a la Història d'Espanya sempre ha estat un punt i apart.
Després del "cafè para todos", que va tenir la virtut (¿?) de fer néixer pertot el país el desigs "de no ser menos que Cataluña" (que en això radica el sentiment autonòmic espanyol), Martín Villa i Alfonso Guerra van ser els artífex de la LOFCA (Ley Orgánica 8/1980, de 22 de septiembre, de Financiación de las Comunidades Autónomas), que va passar el ribot damunt el magma autonòmic (que començava a fer por als seus mateixos creadors) i ens va deixar a tots "igualados con el rasero", per dir-ho en la llengua més estimada del senyor Bauzá.
Avui, els hereus de l'UCD (que són la gent del PP en bloc) parlen com un sol home en defensa de la "unidad inquebrantable de España", i ho fan sense fissures. Alguns (i no pocs) creuen fins i tot "que hemos ido demasiado lejos y hay que rectificar", mentre els socialistes, immersos en una gran contradicció interna (Zapatero i Montilla han deixat el partit i la ideologia socialista esquarterats) difícilment se'n sortiran.
Per una banda, tenim el bloc nítidament nacionalista espanyol, que, com la gent del PP, no cedeixen un àpex. Griñán (d'entre els encara vius i amb poder) al capdavant, seguit per Guerra, Bono i González Vara, tenen un concepte patrimonial d'Espanya. I això els impossibilita entendre res que no sigui el que ells sempre han entès. Curiosament, Felipe González, que presumeix de comprendre el problema, se'ls ha unit darrerament tot convertint-se en profeta "de lo que no pasará".
Per una altra costat tenim a Pere Navarro, l'home que, segurament, experimentarà sobre seu el pes d'una futura i enorme derrota, el qual, movent-se entre el dubte i l'error, vol i dol alhora, mentre apunta la solució federal com l'única que pot resoldre els problemes del país. I per acabar de complicar les coses, ha emergit del silenci Carme Chacón (la pretendent al papat socialista espanyol), la qual, després d'assegurar que amb ella de ministra de defensa s'hauria expedientat el coronel Alemán (aquell que volia enviar els tancs a la plaça de Sant Jaume), ha pregonat que és en el federalisme asimètric on Espanya trobarà la solució. És a dir, que al president Maragall li ha sortit una aliada que no podia esperar, encara que –com sol succeir en aquests casos- li ha sortit "tarde y mal".
Jo no sé que ens portarà el futur perquè no tinc el do de profecia de què fa gala Felipe González, però no m'estaré de dir que no em doldria gens (recordeu que parlo des de Menorca; sóc, per tant, súbdit del senyor José Ramón Bauzá) una solució federal per a Espanya. I si aquesta fos possible, no em molestaria gens que fos asimètrica, perquè asimètrica i plural és la nostra realitat. I per evitar malentesos, he de dir també que encara m'incomodaria menys que els socialistes tinguessin un èxit i no un fracàs electoral a Catalunya, però això no em treu de fer una pregunta: És creïble que Rubalcaba i Navarro creguin que Espanya es podrà dotar d'una estructura federal, i que la senyora Chacón cregui que, a més, aquesta podrà ser asimètrica (decisions que exigirien una modificació substancial de la Constitució), quan el president Rajoy i les seves hosts es neguen tan sols a estudiar un règim fiscal diferenciat per a Catalunya (semblant al que tenen Euskadi i Navarra) i barren el pas a l'autorització d'un referèndum consultiu dels catalans, opcions –les dues- que es podrien dur a terme, si hi hagués bona voluntat, sense necessitat de violentar la Carta Magna?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.